Haurien de dimitir

En una compareixença per tractar, en aparença, el frau fiscal, ahir el ministre d'Hisenda i senyor de les Administracions Públiques va atiar amb intel·ligència –amb la malícia que caracteritza l'inquietant personatge– el frau que ha reconegut Jordi Pujol: “Es tracta d'un dels casos més greus en termes qualitatius que s'ha conegut a Espanya.” Això és relativament cert. Qualitativament, la denúncia de Luis Bárcenas, en presó més que preventiva, fa tots els efectes de ser més greu. Perquè afecta el finançament del principal partit espanyol, el del senyor ministre ofidi, i un frau indeterminat en forma de presumptes sobresous que haurien cobrat tots els seus dirigents. No necessàriament el senyor ministre. Qualitativament també sembla més greu el que va reconèixer el principal banquer de l'Estat, el senyor Emilio Botín, que va tancar la carpeta que l'afectava amb un pagament de 200 milions d'euros a l'agència tributària que controla el senyor ministre. Quantitativament, que tot s'ha de dir, és molt més greu el 20 per cent d'economia submergida que suporta l'Espanya emergent. 200.000 milions d'euros anuals. Va proclamar ahir Cristóbal Montoro: “És obligació dels governants fer de la lluita contra el frau una de les directrius de la seva actuació.” Això sí que és del tot cert. Per tant, com que la prioritat en moments d'angoixa, panteix i crisi, és la lluita contra el frau i el frau s'ha mantingut en els darrers tres anys al mateix nivell, els governants, fracassats, haurien de dimitir.