Turisme a granel

No fa gaires dies vaig llegir una crònica del funeral de Jaume Vallcorba-Plana signada per Arturo San Agustín. Hi feia, naturalment, l'elogi del personatge i la seva aportació al món editorial, però sobretot es concentrava en la música del sepeli i en la litúrgia de l'acompanyament; el gust exquisit per les formes i el contingut que tan bé representava Jaume Vallcorba i que traduïa en la seva feina d'editor, en el seu gust per la vida i en la fermesa de les seves conviccions. La solemnitat del funeral topava, però, amb la indiferència del carrer, la manca de respecte i la fredor ambiental que impedia un espai de trànsit entre la força de la litúrgia a l'església i la sortida del fèretre. Ningú, com abans, no es trauria el barret ni inclinaria el cap en silenci en senyal de respecte.

En aquest context San Agustín parlava de “turisme a granel”, una expressió afortunada que em va cridar l'atenció, igual com la que vaig sentir per primera vegada a Florència, quan em parlaven d'un turisme kleenex, “d'usar i llençar”. Entre ambdues dates, la primera ja molt reculada, hem assistit a la popularització del menjar ràpid (fast food) i dels viatges de baix preu (low cost), amb cadenes i companyies especialitzades, i agents intermediaris, els operadors (tour operators), que han assolit el somni de la massificació, la popularització i la democratització del turisme. A Catalunya hem vist, a més, l'arribada de fets nous, com els apartaments turístics, els viatges organitzats amb noves destinacions, els parcs temàtics, i la irrupció, d'una banda, del turisme de creuers i, de l'altra, del turisme de baix cost a zones urbanes.

També hem assistit a la definició d'unes polítiques incrementalistes, dominades per l'afany del creixement quantitatiu amb abandonament clamorós de la qualitat, i amb renúncia a l'elaboració de productes que estimulin nous públics i que aportin un valor afegit evident al producte turístic mitjà, que ha caracteritzat el creixement del turisme a casa nostra.

Cada any, en acabar la temporada, com un recurs fàcil informatiu, trobem les mateixes peces fetes a mida que ens parlen, només, dels percentatges d'ocupació i del nombre de turistes que han vingut i de les seves procedències, tot posant l'èmfasi en els nous mercats emergents, els gustos i la capacitat adquisitiva d'aquests i la sensibilitat a la conjuntura política i a la inestabilitat internacional, que condiciona les fluctuacions a l'alça o a la baixa de les noves procedències.

I, finalment, aquest estiu ens hem trobat amb dues manifestacions explícites de la crisi d'un model i de la manca d'alternatives imaginatives i agosarades per trencar les inèrcies i els estereotips dominants. D'una banda, ha esdevingut paradigma la crisi de Venècia, la ciutat que s'enfonsa més de pressa en les seves contradiccions, el seu despoblament i el desengany dels naturals de la ciutat que la veuen desvirtuar-se a marxes forçades, que en el seu lent submergir-se progressivament en les seves aigües pantanoses. I, d'altra banda, el conflicte explícit de la Barceloneta a la ciutat de Barcelona, que posa en crisi un model i, alhora, en conflicte els interessos dels residents d'una banda, i dels comerços i activitats turístiques de l'altra.

Ens trobem, per fi, en un conflicte de legitimitats, en dues llibertats en contrast. És evident que ningú no pot negar el valor i la importància del lleure en la societat contemporània, i que ningú no pot negar que en una societat que aspira a ser més igualitària, tothom té dret al lleure i l'oci guanyat a pols. La democratització del turisme era necessària i desitjable. Però, evidentment, pel mateix principi democràtic, els residents d'un barri o ciutat tenen tot el dret a reclamar l'exercici de la seva llibertat.

La qüestió rau en un equilibri precari, que és imprescindible mantenir. Qualitat i valors de la ciutat per als ciutadans, i per extensió per als visitants. Però si els drets d'aquests darrers es ventilen els dels habitants, el model trontolla, l'artifici domina i comença la destrucció dels mateixos valors que havien esdevingut el principal atractiu d'aquella ciutat, una ciutat fantasma per als residents, una ficció inexistent per als visitants.