Corrompudíssims

Cada matí, i dia rere dia, ens assabentem d'alguna nova facècia perpetrada per polítics, grups polítics o entitats vinculades a polítics. I sembla que de qualsevol color polític. Els fiscals i els magistrats no paren d'acumular casos i més casos. No sé pas com s'ho deuen fer, per exemple, el jutge Ruz o aquella jutgessa andalusa que la televisió ens mostra arribant a la feina amb un carretonet, probablement ple de causes que s'ha endut a casa perquè les hores que passa al despatx se li fan curtes. Arreu de l'Estat es denuncien estafes, fugues de capitals, fraus a Hisenda, percepcions de comissions il·legals i tota mena de formes delictives d'enriquiment duts a terme per persones que, pels càrrecs que ocupen, haurien de ser exemples diàfans d'honradesa i dignitat personal. També els veiem entrant i sortint de seus judicials, envoltats de periodistes i curiosos, metre no paren de somriure i dir que tot ha estat un error i que ells mai no han fet res d'allò de què se'ls acusa. Hi ha barruts que fins i tot es vanten de la prescripció del delicte que se'ls imputava, com si això constituís una inequívoca prova d'innocència.

A Catalunya, abans pretès oasi de savoir-faire polític i rectitud i ètica institucionals, tenim el cas del senyor Pujol i família, del qual mediàticament s'està fent, penso, un gra massa, i un reguitzell d'irregularitats paral·leles que també porten la seva cua. Que si els germans d'un polític han fet no sé què i que cal investigar-ho, que si diversos alcaldes han cobrat diners que no els tocava percebre, que si uns senyors, quan eren al govern de la Generalitat, van participar en activitats incloses en el famós 3%, o 5%, de beneficis de sotamà, etcètera, etcètera. En fi, un panorama delictuós amb una perspectiva que gairebé s'endinsa en l'infinit. Esperem que la justícia faci honor al seu nom i els responsables d'aitals facècies, sigui quina sigui la seva responsabilitat pública, les paguin.

Els comentaristes dels mitjans informatius madrilenys s'han valgut de la malaurada avinentesa per fer-nos veure que els d'aquí som tan espanyols com els de la resta de l'Estat. Llàstima que la comparació la facin, precisament, basant-se en unes males conductes generalitzades, símil tanmateix vergonyant i ominós, per als uns i per als altres, és clar. En fi, el problema, aquí i allà, és d'una densitat tan compacta, que potser mai no s'acabarà d'aclarir completament. Què hi farem!