La diplomàcia que paguem

Fa un temps –no gaire– era habitual utilitzar l'argument de les ambaixades catalanes per atacar els governs de la Generalitat, fossin del color polític que fossin. Persones sulfurades –d'allà... i d'aquí– que trobaven inacceptable que la Generalitat mantingués cinc delegacions catalanes a cinc de les ciutats més importants del món amb un cost de 2,2 milions d'euros.

No els importava la feina que hi feien, ni si ajudaven els empresaris catalans que volien fer negocis allà, ni la promoció que feien de Catalunya, ni la diplomàcia que hi portaven a terme. Els semblava una despesa supèrflua i prou. Però aquests mateixos que s'indignaven pels 2,2 milions de la Generalitat alhora pagaven de gust i sense remugar els 764 milions que ens costa la diplomàcia espanyola; les ambaixades, residències de luxe, consolats, festes i recepcions diverses, i diplomàcia en general.

L'Instituto Cervantes és un dels casos més escruixidors. Té 86 seus en 43 països arreu dels cinc continents del món amb l'objectiu de promocionar la llengua espanyola i un pressupost de més de 110 milions d'euros. Fins ara teníem clar que censurava el català, l'èuscar i el gallec (incomplint la pròpia Constitució espanyola que diu que les diferents llengües de l'Estat han de ser “objecte d'especial respecte i protecció”). Però és que amb l'afer Victus de Sánchez-Piñol ara s'han revelat també com uns censors de la pròpia llengua castellana. Com que el contingut de Victus no reforça el model d'Espanya oficial, encara que sigui en castellà i que hagi venut 200.000 exemplars i drets de traducció a 16 idiomes, el Cervantes no té cap problema a vetar-lo. De censors de llengües a censors polítics.

Un episodi que almenys haurà servit per recordar el que paguem amb els nostres impostos per tenir una diplomàcia espanyola que quan no ens ignora ens censura i que sempre, sempre, treballa en contra nostre.