Quan l'art era un instrument d'agitació i una eina de revolució social

L' abril del 1973 Enric Marquès, que vivia París i s'havia integrat a la UPA (Unión Popular de Artistas), un dels braços del FRAP (Frente Revolucionario Antifascista i Patriótico) on també militaven dramaturgs com Alfonso Sastre, i cantants com Pablo Guerrero, va publicar a Arte y Lucha, l'òrgan oficial de l'organització, un text encapçalat per una pregunta: “Quina és la funció social de l'art?” en què carregava contra la cultura del moment “monopolitzada i controlada per classes dirigents, acomodades i minoritàries”. Després de reconèixer que “l'art, per si sol, mai ha fet cap revolució”, apostava per treballar amb els agents culturals populars per esquerdar i debilitar el sistema.“La societat –va escriure– no es transforma en un tres i no res. Amb més o menys coherència, els intel·lectuals lúcids constaten, persisteixen o anuncien quelcom nou.”

Les paraules marcaven el full de ruta d'un artista transformat en agitador polític i social que, en tornar a Girona, va exercir com una de les ànimes –l'altra era en Jaume Fàbrega– de l'Assemblea Democràtica d'Artistes, una experiència única que va integrar en Pep Colomer, en Bosch Martí, l'Isidre Vicens, la Montse Costa i en Paco Torres Monsó, que van decidir sortir dels tallers i incidir sobre una realitat i un sistema que estava tocat de mort. Va ser una etapa de ruptura en què es van reivindicar oblidats com Rahola, un crit “Salvem la Devesa!” va presentar un altre model de ciutat i es va reinstaurar la festa del Carnestoltes. Incansable i treballador, l'Enric va tenir temps de fundar un diari, El Punt, i convertir el seu mestratge polític i cultural en una referència per a les noves generacions. Per uns anys, l'art es va convertir en instrument d'agitació social i eina revolucionaria, un temps fugisser i curt que va portar a la que es va batejar com normalitat democràtica. L'art va deixar els carrers i l'Enric, decebut, es va retirar a Llagostera, a l'antic casino de can Caldes.