El fracàs del condicional

Els carrers parlen? Si els deixen fer-ho, sí. De vegades, bramen. Ahir, els carrers de Barcelona van cridar. Un crit que va ser un psalm. Cívic. Nacional. Incontestable. Fins i tots els sords el van sentir. Qui n'ha de prendre nota és un sord vocacional, que solen ser els pitjors. El sord vocacional es diu Mariano Rajoy. El president espanyol encera el tap de la sordesa a còpia de condicionals. I si fracassa la Diada? No ha fracassat. I si es divideixen els partits catalans? No s'han dividit. I si els catalans s'arronsen a la primera escopetada? No s'arronsaran. És una juguesca arriscada, per a ell. I si sí? Però, i si no? I si els catalans no fracassen, ni es divideixen, ni s'arronsen? La gran virtut dels catalans és la perseverança. El gran error de Rajoy és la intransigència temerària. Diu el president espanyol que ho té tot a punt per impedir la consulta. Que, sense haver-la vist, ja té enllestit el recurs contra la llei de consultes i el decret que signarà Artur Mas. Que, després, té previstes les mesures legals i penals que calguin per frenar el president i els funcionaris de la Generalitat. Com ahir tenia enllestida la seva policia per vés a saber què. Totes aquestes previsions no seran res si els fracassen els condicionals. Perquè no es pot fer contra la voluntat majoritària d'un poble. Com pretenen aturar-lo amb amenaces i repressió? L'imperatiu no fa bo el condicional. Decideix l'indicatiu. I l'indicatiu a Catalunya és un temps absolut. Lloats siguin els déus verbals.