Unitat justa i necessària
Al llarg de tot un any tota la força de l'Estat espanyol s'ha abocat per impedir l'èxit d'aquesta Diada. Han fracassat. Amb totes les síl·labes i amb totes les lletres. Han fracassat perquè la voluntat de la majoria dels catalans és persistent. Al carrer i a les urnes. No hi ha ara al món cap poble que sigui capaç d'evidenciar una voluntat tan activa i tan efectiva. Afirma la Guàrdia Urbana de Barcelona que 1.800.000 persones la van solcar i la van creuar. De punta a punta. Amunt i avall. Això és una barbaritat. La Guàrdia Urbana fa efectius els seus càlculs amb un mètode solvent que pot beneir qualsevol entès. Tants metres quadrats i tantes persones per metre quadrat. En un darrer i absurd intent de distorsió i manipulació, la delegació del govern espanyol va aventurar que els assistents vorejaven el mig milió. No se'ls ha cregut ningú. Les imatges aèries i tota la premsa internacional els desmenteixen. 1.800.000 catalans representen el 25 per cent de la població. Desconsiderar la realitat és suïcida. Ahir ni la premsa de Madrid s'atrevia a fer-ho. La delegació del govern espanyol a Catalunya és pitjor que la seva premsa.
La voluntat de la majoria dels catalans és persistent. Ara també haurà de ser resistent. Perquè al davant té la força d'un Estat que només creu en l'eficàcia de la força. Una força limitada, en aquest moment històric i en aquesta part del món, perquè les discrepàncies ja no es poden resoldre amb les armes. Li ha costat molt, a Espanya, entrar a formar part d'allò que en diuen la civilització occidental. No pot arriscar-se a quedar-ne exclosa per aventurar violències. Però la força hi serà. Els catalans n'han tastat una petita part en els dos darrers anys. Mentre el govern britànic alerta econòmicament Escòcia i la pretén seduir políticament i socialment, el govern espanyol només sap menystenir, insultar i amenaçar Catalunya. Són dos estils. Dues concepcions del món. La força de l'Estat serà persistent i resistent. La de la majoria dels catalans l'haurà d'igualar. I superar-la en intel·ligència i habilitat. Darrerament alguns dirigents socials i polítics s'han referit a la “desobediència civil”. L'expressió ni és desafortunada ni és excessiva. Caldrà una desobediència, mesurada dins les pròpies forces, perquè la persistència i la resistència es facin efectives més enllà de les manifestacions. Una desobediència raonable, calculada. Tan ben articulada i tan efectiva com la que ha fet possibles les tres darreres diades.
Caldrà, igualment, una desobediència política i institucional. Aquesta encara haurà de ser més apamada. El govern d'Artur Mas no es pot arronsar només amb la suspensió que anunciarà el Tribunal Constitucional contra la llei de consultes. Haurà de continuar fent passes. Cada vegada més arriscades. Fins a fer la consulta o fins a constatar de debò que no es poden aconseguir les garanties mínimes perquè sigui legítima. En aquests passos tan arriscats, que resultaran crítics en algun moment, Artur Mas i el seu govern hauran de ser obstinadament intel·ligents. I atrevits. Fins i tot temeraris. Sense arribar mai a la temeritat excessiva que els porti a un fracàs. També serà radicalment necessària la unitat de les forces polítiques partidàries del dret a decidir i de la independència. A l'entorn del president de la Generalitat.
Els partits no poden decebre els seus votants. No poden deixar en evidència la majoria de la societat. En les últimes setmanes hi ha hagut alguns episodis escabrosos. Per un moment semblava que les sigles pesaven més que el desig de victòria. Hi ha rumors, també resistents i persistents, d'egoisme sectari. Hi ha dirigents, pel que sembla, molt més preocupats per guanyar unes hipotètiques eleccions plebiscitàries que per assegurar políticament l'èxit que uneix la majoria dels catalans. Les pròximes setmanes seran decisives. Les organitzacions que han impulsat l'èxit de la darrera Diada hauran d'estar atentes contra qualsevol maniobra que en vulgui fer un mal ús. També hauran de ser persistents en l'exigència de lleialtat mútua.
