Junqueras i Duran

Fins a nou piulades agressives, sincopades i encadenades va fer ahir Josep Antoni Duran i Lleida després de llegir l'entrevista aclaridora d'El Mundo a Oriol Junqueras. S'ha de dir, també, que el president d'Esquerra s'hi va referir al líder d'Unió amb ironia impertinent. Duran no és home d'ironies. Aquest és el tou de la cama. No pas la ironia, sinó l'enorme distància que separa les dues posicions. La de Junqueras i la de Duran. Les tensions entre republicans i democratacristians són massa evidents per negar-les. El bloc que defensa el dret a decidir a Catalunya és fràgil. D'una precarietat total, que només aguanta la necessitat. La fissura que ahir es va descarar és l'esperança de Mariano Rajoy. Una vegada i una altra el president espanyol ha explicat als ministres del seu govern i als dirigents del seu partit que els sobiranistes catalans no se'n sortiran perquè abans de fer res de profit es barallaran. L'únic assessor solvent de Rajoy és el que li explica la història de Catalunya. La tirada corrosiva del catalanisme l'ha fet sovint estèril. Junqueras s'hauria d'estalviar el drama. No cal furgar en el vesper. Duran hauria d'estar més alterat davant les declaracions dels que volen que el procés català acabi com el rosari de l'aurora. L'entrevista de Junqueras ahir va endolcir el dia a Rajoy. La reacció de Duran el va ensucrar. És possible que els uns i els altres no tibin tant la corda? Poden deixar de regalar munició a l'enemic? A Òmnium i a l'Assemblea no es baralla ningú...