Dues morts

Mai no els hauria posat en relació, però en saber de la mort de Montserrat Abelló i poc després de la d'Emilio Botín em vaig trobar pensant que exemplifiquen dues maneres diferents de transitar pel món. També que hi ha maneres molt diferents de ser persona i que algunes posen en dubte que ho siguin amb humanitat. Abelló va aportar-nos una riquesa incalculable amb la seva poesia sincera, sense retòrica i artificis. Però també amb les seves traduccions, bona part de les quals de poetesses anglosaxones, com ara Sylvia Plath, Adrianne Richt i Anne Sexton. Va sentir que passar per la vida era intentar comprendre-la a través de la poesia, per la qual sabem allò que no sabem. Va arribar a 96 anys amb lucidesa, en activitat, i estimada per molts. D'ella va dir la seva amiga Maria Mercè Marçal que s'expressava sense luxes. I així també va viure, sense luxes, dignament i amb actitud generosa. Gràcies. Botín, en canvi, va passar per la vida enriquint-se amb diners que potser tampoc poden arribar-se a calcular, però, què ha aportat a la humanitat? Que no diguin que va crear riquesa perquè, especulant sempre, no va fer res pensant en els altres: la seva cobdícia sense escrúpols el va fer tan poderós que era un dels que manaven de veritat a l'Estat espanyol. Potser el que més. Els préstecs als partits polítics (i encara més alguns deutes condonats) van servir-li per fer les irregularitats que volgués, per evadir capital a paradisos fiscals i per escapar sempre d'Hisenda i de la justícia, que n'arxivava els casos en què estava imputat. Tant podien governar els socialistes com els populars: a ell li estava bé i li anava bé. En plena crisi i mentre el seu banc duia a terme desnonaments i execucions hipotecàries, Botín va dir: “Espanya viu un moment fantàstic. Arriben diners d'arreu.” A ell segur que sí, que li arribaven. Sempre. En fi, no sé si consola, però almenys no s'ha pogut endur el botí a la tomba. La saga, però, continua i la manera d'enriquir-se, també.