Congo (I)

El 30 de juny de 1960, el Congo, colònia belga d'Àfrica Central, amb una població de 30 milions de persones, una extensió de 4,5 vegades Espanya i reserves naturals immenses, declara la seva independència. El govern del nou estat ha sigut elegit democràticament i està presidit per un primer ministre nacionalista, popular i respectat, Patrice Lumumba. Pocs dies després de la independència, les tropes de l'exèrcit es rebel·len contra els seus oficials, blancs i europeus, provinents del període colonial. Bèlgica fa retornar l'exèrcit i reocupa Katanga, la
província més rica en minerals, i Nacions Unides (NU) envia tropes per pacificar el país. Lumumba entra en conflicte amb les tropes de les NU per no expulsar les tropes belgues i no parar la secessió de Katanga i busca ajut a l'URSS, que envia avions de transport per traslladar tropes lleials al govern a la província rebel. L'administració Eisenhower mobilitza la CIA i en els següents quaranta anys d'independència la interferència dels EUA  en la política interna del Congo, rebatejat Zaire el 1972, és permanent i intensa. La base d'aquesta actuació és la compra de voluntats de militars i polítics, la corrupció, i el suport directe a les faccions més reaccionàries. En ocasions fins i tot la violència i el crim. Una font oficial del govern dels EUA recentment ha reconegut: “Hi ha totes les raons per creure que treballar amb el primer ministre Lumumba i la resta de forces democràtiques del Congo hauria servit millor als interessos dels EUA i del Congo.”

El 1960 la percepció era diferent. Allen Dulles, director de la CIA, conclou llavors que “la sortida de Lumumba del govern és una absoluta prioritat”. Els EUA i Bèlgica promouen una votació al Parlament per fer caure el govern de Lumumba amb l'objectiu que el president Kasavubu, alineat amb
el complot, pugui nomenar un nou primer ministre. Es promouen i financen manifestacions al carrer contra el govern... Kasavubu, dotat d'una absoluta insensibilitat política, fa cessar de manera innecessària i gratuïta Lumumba dos dies abans de la
votació i fa evident i visible el complot. Lumumba reacciona i refusa dimitir. Devlin, cap de la CIA al Congo, busca la col·laboració de Mobutu, general que amb 29 anys és el cap de l'exèrcit. La CIA finança el transport de tropes a la capital i dóna suport a Mobutu, que el 14 de setembre suspèn el Parlament, destitueix Lumumba i manté el
president Kasavubu, que esdevé de fet una figura decorativa sense poder real. Els EUA donen suport absolutament a partir d'aquest moment a Mobutu i intervenen en el nomenament de ministres i en les decisions de govern de manera directa i visible. El govern és influït pel Binza Group, lobby proper a Mobutu, i el director local de la CIA, Devlin, esdevé de fet l'home més poderós del país. Mentrestant, Lumumba continua retingut per les tropes de les NU. Mobutu, embriagat pel poder, vol fer desaparèixer Kasavubu i prepara un pla per matar Lumumba; Devlin el conté. Mentre està protegit per les tropes de les NU matar-lo suposaria un conflicte internacional obert.

El Gener de 1961, Lumumba s'escapa de la protecció de les NU, és capturat per les
tropes de Mobutu. El Sr. Devlin no fa res per aturar el risc que l'assassinin, i vista la seva influència es fa evident per al govern congolès la no-oposició dels EUA a la mort de
Lumumba. És el moment del canvi d'administració a Washington, d'Eisenhower a Kennedy; Devlin rep la instrucció de no prendre decisions, la posició conservadora de l'administració republicana d'Eisenhower era possible que canviés amb l'arribada de l'administració demòcrata de Kennedy i, per tant, que la relació dels EUA amb
Lumumba es modifiqués. En els dies crítics, Devlin reté informació i no informa
Washington. Quan aquesta arriba, el 17 de
gener, Lumumba, que ha estat finalment transferit a Katanga, ha mort assassinat. La culpabilitat dels EUA és indubtable, s'ha produït la mort d'un líder nacionalista per por que la defensa dels interessos dels seus conciutadans l'aproximi al bloc socialista. La política de curt termini i benefici immediat ha passat al davant d'una de llarg termini en què els interessos del país són els
prioritaris. Els EUA opten per tenir aliats dependents, corruptes i incapaços, més que aliats independents però capaços; és una lliçó que es repeteix al llarg dels anys seixanta, setanta i vuitanta fins al final de la guerra freda i que configura un món bipolar i  radicalitzat.