Tercera via

Si jo fos Oriol Junqueras, que no ho sóc, no estaria content amb el discurs d'Artur Mas en el debat de política general. Bàsicament, perquè el president va fer una crida d'emergència al govern espanyol, a l'establishment d'aquí i d'allà, i als partidaris de la tercera via, a deixar votar de manera “consultiva”, amb l'esperança que un empat tècnic en la doble pregunta permeti una negociació posterior que eviti mals majors. O reaccionen a última hora, va venir a dir, o després meu ve el Junqueras. És a dir, una síntesi no massa allunyada, però menys contundent, del que diu Josep Antoni Duran i Lleida. Artur Mas va dedicar més esforços a seduir, pidolar, implorar, avisar, reclamar –feu servir el verb que vulgueu– a l'Estat, que a acontentar el seu principal soci en aquesta transició nacional. ERC es pren el 9-N com un referèndum vinculant sobre la independència. Mas va parlar de “consulta” jurídicament no vinculant i va subratllar les tres opcions: statu quo, més poder en el marc actual i estat independent. I amb una referència a Escòcia va avisar que, o ho aturen ara, o el blanc o negre s'imposarà. És a dir, vindrà ERC. I vindrà aviat. Tan aviat com a primers del 2015. Perquè, si l'Estat no atén l'última crida i els qui el poden convèncer no el convencen, i no es pot votar el 9-N, hi haurà eleccions. I, tal com estan les coses –Junqueras no les vol–, no seran plebiscitàries en el sentit d'una candidatura única, sinó purament legislatives. I no cal ser un gran analista per saber que ERC té molts números de guanyar-les i que entraran al Parlament formacions d'esquerra –digueu-ne Podem o una suma amb Guanyem i Procés Constituent– que generaran a Rajoy una inestabilitat que no agradarà a Brussel·les.

Ara que, si és així, haurà començat una nova partida. El PP tampoc és etern. I un dia els hereus del 15-M poden governar a Barcelona i a Madrid. En fi, avui, segona part.