LA GALERIA
Record de l'Enric Marquès
Uns excel·lents articles de l'Eva Vàzquez i en Pau Lanao han evocat, fa poc, els vint anys de la mort de l'artista i activista gironí Enric Marquès Ribalta (1931-1994), a qui vaig tenir el goig de conèixer a les darreries dels passats anys vuitanta, en el consell assessor de la Revista de Girona. Més endavant el vaig tractar amb més intensitat quan el llavors ponent de Cultura de la Diputació, Josep Maria Salvatella, em va confiar la direcció dels Quaderns de la Revista, a partir del número 24, que havia escrit Carles Vivó, tot un altre personatge. L'Enric Marquès era el maquetista dels diversos volums i hi vaig haver de tenir llargues sentades. Vam congeniar aviat i, tot i les diferències ideològiques en alguns aspectes, vam mantenir una relació excel·lent. Un dia, a la sortida d'una reunió de la Revista, em va preguntar per on passava per tornar a Lloret. Jo passava per la carretera general fins a l'altura de Vidreres, però vaig entendre que si anava per Llagostera, on ell vivia, li solucionaria el viatge de tornada a casa. De llavors ençà, els meus retorns a Lloret van ser quasi sempre per Llagostera, de manera que la seva mort, ocorreguda un dia que el portava la professora Mariàngela Vilallonga, podia haver succeït també quan venia amb mi. Va tenir, però, bon gust. Morir recolzat a l'espatlla de la Mariàngela havia de resultar un adéu poètic, amb un punt de tragèdia clàssica, temàtica tan propera a la professora llagosterenca. Pel que fa als Quaderns, em va resultar un magnífic mestre per explicar-me els secrets del muntatge i de la impressió, l'argot dels professionals, els recursos que podíem utilitzar, etc. L'Enric Marquès era un artista que, com la majoria, no podia pas viure de les arts plàstiques i compaginava l'art amb els treballs de maquetista i grafista. Tenia la seva bohèmia, que encaixava perfectament amb aquella gran casa on vivia, un antic casino que ocupava només en part, i on guardava gelosament els seus quadres en una cambra de la part superior. Quan ens trobàvem per treballar sobre un nou llibre, un cop establertes les directrius, deia sempre: “No pateixis, això, aquesta nit, m'ho pentinaré.” I treballava fins a altes hores. Parlava clar i català i, en aquest sentit, es trobava bé amb els qui obraven igual. Un dia li vaig presentar la meva dona, que és de les que diuen el que pensen, i en va quedar encantat. Sempre em demanava que la portés a les trobades per, després, sopar tots tres. Parlàvem una mica de tot, de la política, de l'actualitat, de la família, dels seus fills... Seguim recordant-lo amb afecte.