Unitat i nou temps

El govern de l'Estat pre­sen­tarà recurs i para­lit­zarà la llei de con­sul­tes i/o la con­vo­catòria con­creta de la con­sulta del 9-N. No em puc ima­gi­nar altra cosa. Ales­ho­res, el pre­si­dent Mas trac­tarà d'adop­tar una decisió unitària, segons ha dit. Però gaire unitària? Només amb els qui havia lli­gat data i pre­gunta? O amb el 80% par­la­men­tari que com­par­teix la defensa del dret a deci­dir i que votarà favo­ra­ble­ment la llei de con­sul­tes? Depèn.

Si Mas cal­cula que li és millor pas­sar el relleu a ERC i dei­xar que s'enfonsi tota sola enmig de les ges­ti­cu­la­ci­ons que anun­cia, con­vo­carà les elec­ci­ons que la faran gua­nya­dora i espe­rarà a reco­llir les res­tes del nau­fragi. Una opció amb greus cos­tos naci­o­nals. I molt arris­cada per a CiU; no en va, entre­tant, el cas Pujol pot infli­gir molt de mal a CiU, encara més fora del govern. Si, mal­grat això, aquesta fos l'opció esco­llida, li bas­ta­ria, ara, amb una “uni­tat” menor, fins i tot reduïda tan sols i para­do­xal­ment a ERC, atra­pada en el dis­curs “ple­bis­ci­tari”.

Si, per con­tra, Mas optés per estal­viar al país aquest incert pedre­gar, pro­cu­ra­ria enfor­tir el govern amb la màxima uni­tat pos­si­ble, tot obrint una nova etapa, basada en el dret a deci­dir, que dei­xa­ria enrere la fuga inde­pen­den­tista (deter­mi­nada per la com­pe­tició entre CiU i ERC), així com la famosa con­sulta; una con­sulta, per cert, que no té res a veure amb el dret a deci­dir, sinó que n'és un mer suc­ce­dani, no vin­cu­lant, sense cap con­seqüència jurídica. Tot ple­gat, amb una fina­li­tat pre­cisa: acu­mu­lar for­ces i legi­ti­mi­tats fins a les elec­ci­ons espa­nyo­les, a l'espera que aques­tes posin fi a la majo­ria abso­luta del PP i al cor­res­po­nent atrin­xe­ra­ment, posant-lo en situ­ació de nego­ciar i de pac­tar un nou encaix de Cata­lu­nya, sobre la base d'una con­cepció plu­ri­na­ci­o­nal i plu­ri­lingüística de l'Estat comú, molt pro­ba­ble­ment de base fede­ral, i amb alguna fórmula que per­meti, final­ment, exer­cir el dret a deci­dir, però de veri­tat, per mitjà d'una con­sulta vin­cu­lant.

I és que, ben mirat, el sos­te­ne­lla y no enmen­da­lla de l'actual govern de l'Estat només es pot man­te­nir per les armes (és un reflex con­di­ci­o­nat fora de lloc, de quan en Franco se n'encar­re­gava). En democràcia, per con­tra, és insos­te­ni­ble, perquè l'acció política ha de venir sem­pre acom­pa­nyada de prou legi­ti­mat. La nega­tiva con­tumaç a assu­mir la rea­li­tat i a fer el camí del diàleg i el pacte, des­le­gi­tima greu­ment qui la prac­tica. Alberto López Basa­gu­ren, catedràtic de dret cons­ti­tu­ci­o­nal i expert reco­ne­gut en els pro­ces­sos del Que­bec i d'Escòcia, ho afir­mava neta­ment l'altre dia a propòsit del govern espa­nyol. Cal cons­ta­tar que cada dia se sen­ten més veus en aquest sen­tit enllà de l'Ebre, entre la gent més res­pon­sa­ble, encara que també entre la gent cor­rent, par­ti­cu­lar­ment entre els joves. També en l'àmbit inter­na­ci­o­nal.

Enllà dels ambi­ents polítics i mediàtics més entra­ves­sats, que sem­pre van per dar­rere de la soci­e­tat, cal cons­ta­tar que els fets que s'han anat suc­ceint d'ençà de la sentència de l'Esta­tut, han vin­gut actu­ant com una mena de vacuna con­tra la cavernícola cata­la­nofòbia. Això hau­ria de per­me­tre que aquest fàcil car­bu­rant anés per­dent eficàcia i que la política espa­nyola se n'anés eman­ci­pant de manera pro­gres­siva. No es pot per­dre de vista que la crisi de la política i la crei­xent neces­si­tat de sac­se­jar-la, de des­pa­ra­si­tar-la i de rege­ne­rar-la actuen en la mateixa direcció. Podria apun­tar això, com ha asse­nya­lat Rai­mon Obi­ols, a un futur pro­per en què la causa de Cata­lu­nya i la revo­lució democràtica d'abast espa­nyol con­for­min l'onada d'un desit­ja­ble nou temps?