Senyor president

Monsieur le Président, je vous fais une lettre que vous lirez peut être, si vous avez le temps... Com en Boris Vian en el seu moment, senyor president, jo us escric una carta, que potser llegireu si aquests dies apassionants però tremendament difícils, molt especialment per a vostè, us deixen un moment. Fa dos anys, quan l'11 de setembre del 2012 una gran majoria del poble de Catalunya va sortir al carrer, de manera inequívoca, per demanar ser escoltat fent miques la política del peix al cove, del curt termini i de les estratègies de poder en minúscula, vostè va optar per escoltar, aclarir ambigüitats i fer un pas endavant, no tant per dirigir i treure'n profit o rèdit electoral, sinó per acompanyar un procés difícil i perillós però pacífic, optimista i democràtic. És veritat que hi havia dubtes sobre si vostè el duria fins al final, si realment creia en la independència, paraula que va evitar durant molt de temps i que molts no acabaven d'entendre el perquè; però els fets han demostrat que ha ajudat molts indecisos a pair el moment i ha contribuït a l'enorme cohesió de la diversitat fàcilment observable a la Via Catalana del 2013 i a la gran manifestació de la darrera Diada. Banderes negres, estelades roges i estelades blaves convivien amb una diversitat d'ideologies, punts de vista, edats, llengües i cultures presents a la gran V. A la Diagonal, on jo era, vaig escoltar molta gent cridant “independència” mentre parlava amb els seus amics i família en castellà, vaig veure dones amb nicab, subsaharians, gent amb trets asiàtics i tots ells amb estelades cridant “in-inde-independència”. Per a no parlar dels turistes que preguntaven i que volien saber les raons d'un malestar convertit en festa i somriures.

Aquests dies escoltarem moltes coses, algunes de raonables i també molts disbarats. Es parlarà d'unitat de les forces polítiques, de desavinences i de possibles trencaments d'aliances que corresponen a altres èpoques i altres maneres de fer, que tot sigui dit, ens han fet perdre molt temps. Però la unitat que realment importa i que ens legitima és la unitat dels moviments socials, la fermesa de l'ANC, de l'Òmnium, de l'Associació de Municipis per la Independència i de la majoria del teixit associatiu que ha fet arribar a les institucions la seva voluntat de votar.

El 2012 vam sortir al carrer per a demanar una “Catalunya, Nou Estat d'Europa”. Érem més d'un milió. El 2013 ens vam donar les mans per reivindicar la Via Catalana cap a la Independència, vam ser 1.600.000. El 2014 hem fet una gran V amb el lema: El 9-N Votarem, el 9-N guanyarem. Érem quasi 2.000.000. Els que hi vam ser i molts que no hi van poder anar perquè els 2.000 autocars no van ser suficients o eren fora del país, o la seva edat no ho permetia –com va ser el cas de la meva mare– ens unien dues idees clares: votar i guanyar. A mi em comptaran com a una, però jo portava la representació de tres persones que les circumstàncies no van permetre que hi fossin presents. Els que érem allà hi érem no per incomplir una llei espanyola, Espanya ja ens queda molt lluny, hi érem per a complir-ne una de catalana. Tots som conscients que en algun moment ens haurem de saltar la “legalitat” espanyola per a crear la nostra pròpia legalitat. Tots els nous estats ho han fet. Contràriament als qui diuen que saltar-se la legalitat no porta enlloc, jo penso que no saltar-se la “legalitat” d'un estat obsolet, involutiu i antidemocràtic, que ha rebutjat tota possibilitat de diàleg, que ha traït incomplint compromisos àmpliament consensuats, tampoc porta enlloc, o clarament sí que ens portaria a alguna banda: a la humiliació i a acotar el cap 300 anys més.

Aquests propers dies es diran moltes coses. No les escoltem. No ens interessa. Nosaltres, els que érem a la V no entrem en lluites de poder curtes de mires. Nosaltres mirem al futur que ja és quasi present. L'única reivindicació que vaig escoltar a la via era nítida i clara. “Independència!” Independència per a construir un país millor, que deixi enrere una democràcia adolescent, per no dir de bressola, i en consolidi una de madura i vigorosa. Volem un país nou i sobirà. Els matisos ideològics ja els discutirem després, a les urnes. Com deia el conseller de la Presidència en una entrevista en aquest diari el 12 de setembre, no hi ha alternativa a no votar, com no hi ha alternativa a la democràcia.

Ara la clau no la tenen ni l'estat, ni els partits, la té el poble de Catalunya. Així doncs, senyor president, el 9-N tregui les urnes, per a una consulta o per a unes eleccions anticipades, però tregui-les, de manera que legitimin la mobilització popular davant del món. El 9-N hem de votar. Vostè és un home de seny i sap que no hi ha res més raonable. L'autisme de l'Estat ens ha dut cap aquí i la seva ceguera li impedeix veure que és el millor lloc on ens podia portar. I si el govern espanyol suprimeix l'autonomia, només ens queda un camí, la DUI.

President, res més, només agrair-li les
seves paraules de l'11-S quan va expressar el seu orgull de pertànyer a un poble capaç d'expressar-se com ho va fer, i dir-li que jo també em sento molt orgullosa de vostè, del seu coratge i de la seva fermesa. Et s'ils nous poursuivent, prévenez ses gendarmes, que nous n'aurons pas d'armes, et qu'ils pourront tirer. Amb tot el meu respecte.