Manual 9-N
Escòcia ha pogut votar. L'independentisme ha passat en dos anys del 30% al 45%. Perquè guanyés el no els partits unionistes han hagut de prometre molt més autogovern. L'SNP no renuncia a la independència. D'aquí poc, en el referèndum que Cameron farà per sortir de la UE, pot ser que Anglaterra voti sí, i Escòcia no. La lliga continua.
Passem ara a Catalunya. El procés escocès, concentrat en un partit amb majoria absoluta, ha estat capaç de compartir protagonisme amb multitud d'entitats socials i personalitats procedents d'altres adscripcions polítiques. El procés català, que des d'un bon començament ha rebut l'impuls de la societat civil organitzada i de les bases dels partits que ara formen el bloc sobiranista, ha de tenir present aquest fet en la recta final del procés.
El Govern de la Generalitat, el Parlament i els ajuntaments han d'obeir en aquests moments el mandat de les urnes, ratificat per la declaració de sobirania i per les manifestacions massives de la ciutadania. Ara bé, fins i tot si la Presidència i la cúpula de les institucions porten fins al final la convocatòria, es poden trobar, en tant que formen part de l'estructura legal de l'Estat, amb obstaculitzacions greus per part dels aparells de l'estat, directament o mitjançant la pressió judicial sobre els diversos cossos de funcionaris. I això podria provocar el famós supòsit de manca suficient de garanties democràtiques.
Però, deixant clar que la darrera paraula institucional li correspon al president, qui decideix la valoració sobre si es compleixen les condicions democràtiques? Crec, modestament, que en la fase que estem de disrupció democràtica, es necessita una direcció estratègica visible pels ciutadans que agrupi partits sobiranistes, moviments ANC/Òmnium i representants de les entitats pel dret a decidir (especialment patronals i sindicats). I que a l'entorn de la proposta de l'ANC de constitució d'una taula nacional 9-N, seguida de centenars de taules territorials, coordini aquests tres protagonistes sobre els quals l'Estat no té cap competència dissuasiva. Per tant les institucions s'han de preservar fora d'aquesta taula. De la mateixa manera que seria un error plantejar el consens només en el marc d'una taula de Generalitat i partits. Aquest mix no soluciona res i pot complicar més les coses.
Respectant doncs l'autonomia dels dos vectors: institucions autonòmiques sotmeses a la tutela de l'Estat i taula 9-N de representants de la societat civil enquadrats en partits, moviments, entitats o agents socioeconòmics, cadascú ha de fer el màxim possible perquè el dia 9 de novembre el 80% dels ciutadans que segons totes les enquestes vulguin votar, ho puguin fer. O bé que puguin exercir el dret a la llibertat d'expressió per recomptar-se i el dret a la denúncia de l'Estat espanyol per vulneració de drets humans davant d'organismes internacionals.
El 9-N ha estat plantejat per l'Estat com una final de copa i alguns independentistes cauen en la trampa. Pel moviment democràtic, el 9-N només és un partit de lliga, de la màxima rivalitat. Per tant caldrà mesurar les forces, sortir a guanyar, però saber que si la correlació ens és desfavorable, hem d'evitar perdre; i hem d'aconseguir un empat. Perquè la lliga continuarà en qualsevol cas i serà més o menys llarga. El 9-N no podem perdre posicions respecte a l'11-S: hem d'evitar la frustració d'una majoria, l'esverament i indignació d'una minoria que podria tirar per terra la suma de capital humà i imatge pacífica aconseguida; i hauríem de poder, repeteixo, comptar-nos. Volem fer-ho amb urnes en una consulta no vinculant; de fet una macroenquesta. Però si l'Estat aconsegueix, amb males arts, obstaculitzar aquesta enquesta, no creieu que la direcció estratègica sociopolítica del 9-N no trobarà altres maneres de fer-la, aquesta enquesta massiva als ciutadans (80%) que volen ser preguntats?
