La columna
‘Locos bajitos'
Escric aquesta columna en calent, després de sentir un debat per ràdio sobre el programa de Tele 5 Pequeños gigantes. Per si no l'heu vist mai, és un d'aquests concursos on actuen nens i nenes de 4 a 12 anys que canten o ballen. Com a tots els programes d'aquesta mena, les càmeres alternen les imatges de les actuacions de les criatures amb les cares anheloses, cobejoses i possessives dels pares. Sempre he pensat que aquests programes són una immoralitat. És cert que els menors no actuen més hores del que la llei permet i que, com diu la productora, els nens més petits fins i tot fan la migdiada. El programa és una immoralitat perquè exposa les criatures a l'avidesa dels teleespectadors adults. Té raó el crític quan diu que alguna cosa no funciona bé si emeten un programa amb nens i nenes, per a adults, en una franja horària en què els menors ja han de ser a dormir. I té raó la psicòloga quan es pregunta si cal de veritat fer passar als nens l'angoixa, l'estrès, els nervis, la decepció... o bé l'èxit, que pot semblar espectacular, però que en el fons és de fireta. Però no hem de patir gens: la productora del programa diu que hi ha ple de psicòlegs que parlen amb els nens durant tot el procés del programa i els expliquen el que pot passar, els consolen si ploren perquè han perdut i que el programa, en el fons, intenta transmetre valors.
Estic segura que molts de vosaltres esteu pensant que això no ho faríeu mai, però a menor escala és el que fem els pares que apuntem els nens a futbol –i potser el futbol no els agrada, i això els fa patir– o a música –i el nen té menys oïda que una sola de sabata, i s'ho passa fatal– o a anglès o a xinès, perquè volem que el nostre fill estigui preparat i ningú no li passi la mà per la cara. En el fons no és tan diferent. Jo crec que sovint els qui necessitem els psicòlegs som els pares i les mares que, com deia en Serrat a Esos locos bajitos, “les vamos transmitiendo nuestras frustraciones, con la leche templada y en cada canción”.