La promesa

Els articles de la premsa anglesa sobre Escòcia de les últimes setmanes haurien de fer rumiar els qui encara diuen que és possible una consulta acordada amb l'Estat. Si Londres va acceptar votar va ser perquè va donar per descomptat que guanyaria el no. La diferència entre Espanya i la Gran Bretanya s'ha de veure, sobretot, a través de les enquestes. Quan es va acordar el referèndum, el gruix de la població escocesa favorable a la independència era molt inferior al que hi ha a Catalunya des de fa més de tres anys. Aquest diari mateix portava ahir una enquesta que donava el sí i sí guanyador a Badalona. Jo crec que a Salmond li va faltar un discurs més generós amb la resta de nacions que no tenen representació a Brussel·les. El problema que plantegen Escòcia i Catalunya és d'ordre europeu i així s'ha de tractar. A mesura que les velles capitals perden influència al món utilitzen el discurs europeista –que sempre havien menyspreat– per defensar la seva posició, i continuar fagocitant els territoris més cohesionats i més dinàmics de la Unió. La diferència entre Espanya i la Gran Bretanya és que, a Escòcia, les promeses que donen contingut i força a l'Estat, formalment, encara són vigents. Per això l'ala més dretana del PP ha ajornat el seu projecte de l'avortament. Madrid no creu possible un pacte amb Catalunya i no vol dividir l'espanyolisme en un moment tan crucial. Diem que Escòcia va per davant nostre, però la punta de llança és Catalunya. Com explica Hannah Arendt, les lleis es descomponen quan traeixen les promeses que les van originar. A Catalunya l'única promesa que pot ser font d'autoritat i d'esperança –i continuar generant progrés– és la promesa de votar. Per això és important que CiU es prepari per anar cara a barraca o que ERC deixi que Mas s'enfonsi amb els seus dubtes. Com el 1997, Londres diu que ha tancat la discussió escocesa, però el torcebraç amb Edimburg tot just ha començat.