Una guerra de tots contra tots
Els Estats Units han bombardejat el setè país des que Barack Obama n'és president. Tots set musulmans. En aquesta ocasió ha estat Síria, la mateixa Síria on el règim d'Al-Assad des de fa anys ha sembrat el terror massiu davant la impotència clamorosa de la societat internacional. Ara l'emergència de l'anomenat Exèrcit Islàmic de Llevant ha aconseguit la proesa. Els Estats Units han liderat una gran coalició per in-
tentar contenir l'expansió fulgurant d'aquest nou gihadisme sunnita.
L'anomenat califat ha estès des de Síria el seu territori també a l'Iraq, on controla una part substancial del país. Armat en un primer moment pels Estats Units, per fer l'oposició a Al-Assad, l'autoproclamat califat ha jugat molt bé les seues cartes en el desastre sirià. L'ha aprofitat per a armar-se, per a organitzar-se i per a controlar el territori. Posant-hi la base de la seua expansió.
L'operació contra l'Estat Islàmic té, tanmateix, moltes complicacions. En primer lloc militars. Els atacs aeris i teledirigits són poderosos però sempre tenen un efecte limitat. Sense forces de terra, sobre el terreny, el santuari gihadista seguirà existint. I entrar a peu a Síria no és una tasca senzilla. Especialment per una segona raó: aquest deu ser ara mateix el vesper més gran que podem imaginar. I una cosa és posar-se d'acord que l'Exèrcit Islàmic és ara l'enemic a batre. Però què més?
Podem identificar fàcilment tretze grans actors del conflicte. Des del govern sirià fins a Al-Qaida o els kurds. I tots tretze tenen relacions complicades entre ells. El govern sirià té alguns amics (Israel o l'Iran per dir-ne alguns de ben contradictoris) però és enemic de gairebé tothom. L'oposició siriana té en contra el govern, com és lògic, però també les milícies xiïtes d'arreu o el mateix govern de l'Iraq. Curiosament, però, aquesta oposició siriana té bones relacions amb Al-Qaida/Jabhat al-Musra, que és enemiga, per difícil que siga d'entendre, de l'Estat Islàmic. L'Iran, per la seua banda, és enemiga dels Estats Units, d'Europa i d'Israel, però això no li impedeix col·laborar amb els esforços de guerra. Sempre que no ho faça amb els kurds de Síria o amb la resta de l'oposició, que no els poden ni veure.
I així una llarga llista, una mena de teranyina sense fi, que interrelaciona els actors amb un sol punt en comú: tots, dels Estats Units a Al-Qaida, són enemics de l'Estat Islàmic. El problema és que aquesta és una bona molt poc sòlida, si de veritat vols anar una mica lluny.
