En Vicenç de Tossa

Ens acaba de deixar en Vicenç Esteban Darder (Calonge, 20-6-1930 – Tossa, 17-9-2014). Si per consultar documentació remota de Tossa cal recórrer sobretot a Mario Zucchitello, per saber de la història recent, de les tradicions i de la memòria viva calia visitar en Vicenç a la seva casa del carrer de Sant Pere núm. 11, coneguda per Can Pere Jan, nom amb què era conegut el seu besavi, serraller, terrassà i capdanser del contrapàs. Passar el llindar d'aquella casa era fer una immersió en el passat. L'antiga premsa que presidia el rebedor era la primera peça evocadora. Després n'hi havia moltes d'altres, que quedaven amagades per un munt de llibres apilonats en cadires i prestatgeries. Hi havia, encara, un interessant arxiu de solfes que, personalment, havia atret la meva atenció perquè contenia partitures amb balls vuitcentistes dedicats a la gent de Lloret. I és que els avantpassats de la família Darder havien destacat la majoria en el camp musical d'ençà que el compositor castellonenc Narcís Frigola Fajula havia anat a viure en una dispesa de Tossa que tenia la besàvia d'en Vicenç, n'Antònia Rita Dellunder Juher –el pare de la qual, mariner, havia mort a Florida devorat per cocodrils–, i havia ensenyat de solfa a tots els fills de la casa. A la llarga, van formar orquestres i tot. En Vicenç era fill del carrabiner Libori Esteban i, per això, havia nascut accidentalment a Calonge però la família tornà a Tossa en diverses ocasions, fins que s'hi quedà definitivament quan en Libori morí al front durant la guerra civil. En Vicenç hi ha estat una institució. Va ser barber i director de banca. Però va destacar per la seva aportació a la vida cultural i promocional de Tossa: fundador del grup de teatre Xixanet, membre del Centre d'Iniciatives i Turisme, de la Coral Tossenca i dels Amics de la Música, del Centre d'Estudis Tossencs, director del Museu Municipal de Tossa (entre 1966 i 2008), etc. Ara mantenia el cap despert i un cert humor però tenia dificultats motrius. Fer-la petar amb ell era un plaer. T'explicava llegendes, com la del mas Rossell, de Lloret, on van morir tots els estadants a causa d'una bèstia verinosa que va caure al pou (en realitat, és un fet de la Pesta Negra de 1348) i et sorprenia amb sarcàstiques quartetes de les que dedicaven els tossencs als lloretencs, en els temps de les rivalitats, com aquella que diu més o menys: “Foraster que véns de Tossa/ procura servar ben dret/ que aquests bèsties de Lloret/ no et ventin alguna cossa.” Hem perdut una enciclopèdia vivent.