La negació de l'evidència
En filosofia del coneixement el paper que juga l'evidència és fonamental. No hi pot haver coneixement si les fonts d'on brolla aquest no es recolzen en paràmetres homologables epistemològicament. Així doncs, l'experiència dels sentits beu de la percepció empírica del món que ens embolcalla. Un paisatge, en el seu conjunt, és una evidència, producte d'un estímul sensorial. D'altra banda, la memòria és una altra font de coneixement i, en aquest sentit, quan recordem el paisatge esmentat abans, se'ns revela una evidència d'allò après en el decurs del temps. Per dir-ho poèticament, a més de sensacions recordem coneixements.
L'evidència, doncs, com a matèria primera a fi de reconèixer un estat de coses; una qualitat que en el cas del procés sobiranista –i ja em perdonarà el lector– l'aparell de l'Estat –sense separació de facto de poders– es nega a acceptar contra pluja i vent. Només així s'entén la providència del Tribunal Constitucional sobre el decret de convocatòria del 9-N, on en el segon paràgraf del tercer punt, pot llegir-se: “De conformidad con dicho artículo de la Constitución, acuerda suspender el Decreto impugnado y sus Anexos (desde hoy, fecha de interposición del recurso, para las partes del proceso y desde su publicación en el Boletín Oficial del Estado para los terceros), así como las restantes actuaciones de preparación para la convocatoria de dicha consulta o vinculadas a ella.”
Es tracta d'un exemple de la pitjor literatura repressiva, en tant que directament apunta a la part més feble del procés: la societat civil, els funcionaris encarregats de posar en funcionament la maquinària i, és clar, les organitzacions al voltant de la consulta en un atemptat jurídic que toca el moll de l'os dels drets civils de les persones físiques. No puc evitar de fer una pregunta retòrica. Què en pensa en el si del seu cor, un jurista reputat com és Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón?
En la base del desconeixement hi ha el no voler saber. Però pitjor és la ignorància de qui coneix i nega l'evidència. No reconèixer el conflicte polític és, per part del govern central, una impostura. Perquè l'evidència es troba en els fets i, en el cas de Catalunya, és singular la voluntat de sobirania del seu poble. De fet, es tracta d'un conflicte secular entre dues concepcions antagòniques del poder. Una realitat que ha generat, molt probablement, el moviment de masses més important del darrer mig segle. Milions de persones s'han manifestat els últims anys amb una civilitat absoluta. Però les paraules de Herman van Rompuy, ferm opositor a les nostres demandes, ressonen amb força: “La democràcia no pot servir per canviar fronteres”, desmentint així la idea d'Europa, les arrels del diàleg i l'entesa, l'esperit en el qual es fonamenta.
En el seu discurs al Parlament de Catalunya en suport a la llengua catalana, Joan Solà expressà la següent idea: “I sembla innegable que una comunitat no pot tenir una vida plena, tranquil·la i optimista mentre se senti subordinada, mentre visqui amb la sensació que hem dit d'inseguretat, de dependència.” Era el 2009, pendents com estàvem de la resolució del TC relativa a l'Estatut, l'enyorat filòleg ja intuïa un greu problema de “dependència” política.
La negació de l'evidència té com a raó contradir el moment històric actual. No hi ha, doncs, cap interlocutor. Vivim un període greu de la nostra peculiar epopeia com a poble, sempre obstinats a perdurar com a col·lectivitat organitzada. Quin grau de risc estem disposats a assumir en nom de la unilateralitat és una pregunta que només podem contestar nosaltres.
