Provincians
L'autèntica tragèdia nacional és el provincialisme espanyol domiciliat a Catalunya. Que per a Espanya i les seves elits madrilenyitzades no siguem res més que unes províncies, ara englobades –i engabiades– dins un artefacte dit “Comunitat Autònoma” però que li podrien dir colònia o regió, tant se val, és perfectament natural i comprensible. Però que gent que viuen a Catalunya, que hi han nascut, que hi han estudiat, neguin la condició nacional al país on viuen i es guanyen la vida és tristament dramàtic.
A Escòcia ningú no posa mai en qüestió la seva condició nacional, ser “alguna cosa” que es pot unir o separar a la resta. A Catalunya, tota la gent que nega el dret a decidir creuen que Catalunya és Espanya, o d'Espanya, i que no hi ha res a unir o separar perquè és exactament el mateix.
Fa uns mesos, l'amic Ferran Sáez es preguntava: “I si no som un subjecte, què som?”, tot fent referència a la sentència del TC sobre la declaració de sobirania de Catalunya.
Se'm va ocórrer fer un tuit tot dient que “per a Espanya no som un subjecte, som un complement indirecte”, més que res, perquè alguna cosa devem ser. Immediatament, en Jordi Corrons i en Màrius Serra replicaven que més que “indirecte” érem un complement “circumstancial” (en Quim Vendrell encara afinava més: “complement circumstancial de lloc”). En Jaume Aulet, per la seva banda, afirmava que “som una oració subordinada. I de les relatives, no pas de les explicatives”. Tanmateix, per en Gabriel Salvadó som un “adverbi de negació”, a la qual cosa en Xavier Fähndrich puntualitzava que més aviat ho érem de “possessió” (i encara hi havia qui afegia que “subordinades adverbials, que són les més prescindibles”). Àngels Folch, enèrgica, ho rebutjava amb arguments gramaticalment impecables: “per ells som un objecte directe (l'acció recau directament sobre l'objecte)”. Coral Romà intentava una transacció: “o més aviat la clàusula subordinada d'un complement de règim constitucional”. I mentre Sílvia Senz apuntava que no hi havia dubte, som “una oració subordinada substantiva”, arribava una resposta definitiva: la de Betona Comín, per qui, senzillament, “no som”.
Per a Espanya, no som. Cosa que ja sabíem. Però per a molts catalans, tampoc no som res. Viuen confortablement instal·lats en el seu món de la província. Per mi serà sempre un misteri per què compatriotes meus prefereixen ser manats a manar. No entendré mai com algú prefereix ser espanyol i membre d'una província, a català i part d'una nació. Ara que som encara en l'Any Xammar –i no s'haurien de perdre l'exposició que Joan Safont li ha dedicat al Palau Robert–, ve de gust recordar una de les seves grans frases: “L'únic que un català pot arribar a ser en la vida és ser català.” No només és contundent, és d'una certesa absoluta. Quan els catalans intentem ser una altra cosa, per exemple, espanyols, és evident que sempre ens equivoquem.
Si per alguna cosa hauria de servir el moment que el país està vivint és per aclarir-nos. Ja no es pot jugar més amb les paraules: aquí hi ha gent que vol ser independent i gent que vol continuar a Espanya. Uns volen ser membres de l'Estat català i uns altres ho volen ser de l'Estat espanyol. Cap problema, tot és defensable en democràcia, encara que sigui tan increïble com que part dels habitants del país A vulguin ser part del país B, que el condemna a viure pitjor cada dia. Què hi farem.
I no passa res perquè anem posant una mica d'ordre: o vols ser català o vols ser espanyol, en totes les fascinants invencions que es vulguin (autonomia, federalisme, província, etc., un festival d'alternatives). Uns volen formar part del món; els altres, d'Espanya. Uns volen ser ciutadans d'un país lliure; els altres, d'una província. No passa res, tot podria ser defensable. La tragèdia, però, és que un grup vol votar i l'altre ho impedeix i amenaça amb un escenari apocalíptic de Mad Max si el primer gosa fer-ho. No són ni unionistes, purs provincians.
