Respostes

La plaça Lli­mo­ner de la Font de la Pólvora, a Girona, és un espai tan­cat per blocs d'habi­tat­ges, un punt de tro­bada. Hi ha un bar, dues boti­gues i una per­ru­que­ria. Dis­sabte pas­sat, al matí, hi havia també car­di­nes, mol­tes car­di­nes dins de gàbies peti­tes, indi­vi­du­als. En Juan, asse­gut al mig de la plaça, reme­nava i tapava o des­ta­pava les gàbies. Com més can­ta­ven els oce­llets, més reia i s'ani­mava. “¿Qué te parece?”, em va pre­gun­tar. S'estava bé en aque­lla petita pla­ceta asso­le­llada, però no hi vaig poder fer gaire el badoc. Hi havia anat a parar com a col·labo­ra­dor de l'enquesta de l'Assem­blea Naci­o­nal, i encara que­dava un bon plec de qüesti­o­na­ris per pas­sar. For­mulàvem sis pre­gun­tes sobre com hau­ria de ser Cata­lu­nya si esde­vingués un país inde­pen­dent, en el fons no era altra cosa que una invi­tació a pen­sar. Però a part d'això, no tenia gaire clar que l'enquesta en si tingués massa valor. En qual­se­vol cas les ins­truc­ci­ons deien que no es trac­tava pas de convèncer ningú (no n'hau­ria pas sabut), ni de dia­lo­gar, sinó només de pre­gun­tar i escol­tar. De manera que dis­sabte pas­sat vaig escol­tar accents i tons de veu molt dife­rents, gent que tenia pressa i altres que et con­vi­da­ven a pas­sar i t'expli­ca­ven la vida, com va fer amb veu greu en Fran­cisco, un gitano nas­cut al car­rer de la Barca que ens va fer seure a taula men­tre aca­bava de dinar, o una noia hindú que len­ta­ment em va dir “pots par­lar-me en català si us plau”, o dos nois asse­guts al car­rer que, amb veus for­tes i segu­res, ens van dir sen­tir-se i voler ser espa­nyols. Els blocs de pisos del sec­tor nord de la Font de la Pólvora tenen les esca­les des­tros­sa­des i bru­tes. De dins d'un pis algú va pre­gun­tar si érem “de la llum”. Por­tes que no s'obrien però també por­tes que un cop ober­tes ens van per­me­tre escol­tar gent par­lant amb nor­ma­li­tat de qüesti­ons que altres con­si­de­ren intrac­ta­bles. Només quan pre­gun­ta­ves pels sous dels polítics o per la cor­rupció can­vi­a­ven el to de veu. “¿La inde­pen­den­cia sería para todos o solo para los que son cata­la­nes?”, va dema­nar-nos una senyora. “La pes­seta era molt millor que l'euro”, ens van asse­gu­rar molts. Pre­gun­tar i apren­dre, això vaig fer aquell matí. Ja cap al final, cinc o sis per­so­nes con­tes­ta­ven el qüesti­o­nari con­jun­ta­ment i dis­cu­tien entre ells. “Gra­cias por res­pon­der”, vaig dir per aco­mi­a­dar-me. “Gra­cias a usted por pre­gun­tar”, em va dir l'home que havia por­tat la veu can­tant. Si em que­dava algun dubte sobre el sen­tit de l'enquesta se'm va esvair del tot en aquell moment.