Crèdit

Trobo que l'enèsim escàndol relacionat amb la banca d'aquest país, el de l'abús de la targeta de crèdit dels directius de Caja Madrid, ara Bankia, ha passat molt de pressa a un segon pla. El sentit etimològic de crèdit és el participi passat del llatí credere, creure, per significar precisament la confiança que s'acorda amb un altre. Res més lluny de la realitat, perquè a Caja Madrid han fet bo allò de “la confiança fa fàstic”. L'entitat va donar crèdit i, per tant, confiança als seus directius mentre precisament l'aixeta del crèdit per als clients es mantenia tancada. Ells, però, amb els diners dels clients per a qui haurien d'haver treballat diguem que es van fer uns quants homenatges. Caixes que després s'han de rescatar amb diners públics, de tothom. Tinc un amic que ha escrit una novel·la sobre els banquers, els canvistes, del segle XIV i he tingut el privilegi de llegir-la abans no es publiqui. És ben curiós el paral·lelisme i les similituds que s'estableixen amb les actituds dels banquers que han precedit els actuals. Llàstima que sobre els banquers actuals no s'hi actuï amb més contundència, com abans. I què passava llavors? Les estovalles blanques vestien les taules de canvi i aquest era un senyal públic de solvència. Si li feien retirar les estovalles se l'assenyalava com a canvista sense garantia i els clients podien començar a desconfiar de la seva solvència. A mesura que el negoci s'ensorrava, tot el seu voltant anava desapareixent fins que en el darrer any, entrat l'any de càstig públic a pa i aigua, i després dels reiterats pregons públics, se'l titllava d'insolvent. Llavors el canvista es quedava absolutament sol i, finalment, era degollat damunt la seva pròpia taula de canvi. No estic demanant el coll d'aquests banquers que han treballat pel seu propi interès, engreixant el seu descrèdit. Però exigeixo mesures no només perquè no passi sinó perquè s'adonin que no poden disposar dels diners dels altres com si fos seu. Si no és així la impunitat afavoreix que la llei no tingui crèdit.