Sumar per sumar

Una gran part dels votants independentistes de Catalunya han arribat a aquesta posició política per l'inexorable procés de constatar que les alternatives proposades per assegurar un futur a aquest país s'han revelat infructuoses. Són conscients de les enormes dificultats del camí cap a la independència, però entenen que no hi ha alternativa. Alhora, fins fa poc, eren orfes de partit al qual confiar el vot.

A Convergència, en una asimetria flagrant, sempre s'espera que l'independentista comprengui les sensibilitats més tèbies, les quals, es diu, es podrien sentir incòmodes amb una «deriva extremista» del partit, i se li demana que aigualeixi les seves aspiracions en bé de la unitat. La conclusió és que seu al seient del darrere, sempre doblegant els seus desitjos als d'altres que sembla que no estan disposats a acceptar compromisos.

És sabut que no es poden servir dos senyors o dos principis polítics cardinals. Com és el cas de la direcció actual d'ERC, sempre arriba el moment que s'ha de donar precedència a l'un o l'altre, per més que es prediqui que s'és un partit d'esquerres i independentista. I la direcció actual d'ERC ho fa de manera explícita i desacomplexada, fins i tot en situacions tan revoltants com quan ha aguantat estoicament ser còmplice necessari de les purgues polítiques a Catalunya Ràdio, i assegura a tot aquell que vulgui escoltar que ho continuarà fent en el futur. El resultat per a l'independentista és el mateix: el seu vot és de segona, i quan se li reclama el vot per sumar, en realitat és per restar de les seves legítimes aspiracions. Un autèntic i desmoralitzador sumar per restar.

En aquest context apareix RCat (Reagrupament.Cat), amb una proposta política central: no hi ha futur al marge de la independència, objectiu al qual cal dedicar tots els esforços col·lectius, i qualsevol altra discussió perfectament vàlida sobre el model de societat desitjat haurà d'esperar per quan siguem independents, l'únic moment en el qual hi haurà els mitjans i la capacitat de maniobra perquè una discussió sobre el model de societat pugui tenir un impacte real. Això inverteix l'ordre existent als altres partits, i el vot independentista passa aquí a seure fermament al volant: ja n'hi ha prou que li demanin que esperi i s'aguanti.

A aquesta proposta, s'hi han vessat moltes crítiques, algunes de benintencionades o objectives i moltes altres no tant. Entre les primeres, n'hi ha una que sobresurt i es percep com una crítica d'envergadura, perquè, a primer cop d'ull, sembla quantificable: la que diu que l'aparició de nous partits, amb la dispersió de vots que això comporta entre votants que fins llavors s'aglutinaven al voltant de menys opcions, castiga la traducció de vots en escons per al conjunt d'aquestes opcions, a causa dels mecanismes de la llei electoral (d'Hondt). Aquesta crítica diu: és un error l'aparició de RCat, perquè, volent assolir un progrés per al país, assolirà un retrocés per la caiguda en el total d'escons de les forces que es preocupen pels habitants de Catalunya.

Afortunadament, aquesta crítica és falsa. Seria certa si el total de vots que poden assolir CiU, ERC i RCat fos el mateix que el total assolit per CiU i ERC en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, el 2006. Però això ignora fets com ara que el 2006 aquest total de vots va baixar de 222.662 respecte al mateix total del 2003 (i, amb xifres semblants, en relació amb els totals del 1999, 1995 i 1992). Si fem la hipòtesi que aquests vots són precisament d'independentistes farts de l'ús que s'acaba fent dels seus vots, i que són recollits per RCat el 2010 mentre les altres forces polítiques recullen els mateixos vots del 2006, llavors la crítica esmentada no tan sols és falsa, sinó que apareixen sorpreses molt interessants quan es tradueixen els vots en escons. Per esmentar només les dues més impactants, la suma dels escons de CiU, ERC i RCat passaria dels actuals 69 a 71, i el tripartit no obtindria majoria (PSC+ICV+ERC = 67).

Tothom pot jugar amb xifres, i això només és un escenari possible, car es pot ben dir que no tots els vots perduts el 2006 han de ser recollits per RCat. En contra, es podria dir que pensar que no hi haurà cap votant de CiU o d'ERC que se senti temptat de canviar el seu vot del 2006 també és molt irreal.

Les dues úniques conclusions sòlides que es poden assolir són: que aquesta crítica a RCat és falsa, car hi haurà molts casos en què la situació serà precisament la contrària, i que per al votant independentista ara sí que hi ha una opció a l'horitzó perquè el seu vot doni tant de fruit com sigui possible, sense haver d'esperar més, sense compromisos ni claudicacions. Ara es pot sumar per sumar, i no per restar, a la causa de l'independentisme.