Desobediència o continuïtat
A la situació actual del nostre país hi ha múltiples possibles evolucions futures però, al final, totes porten a una mateixa cruïlla: desobeir la legalitat espanyola, i trencar-la, o continuïtat amb el règim actual. Vegem uns quants exemples de possibles recorreguts.
Primer escenari: els partits proconsulta decideixen tirar endavant la consulta del 9-N i, per tant, desobeir la legalitat espanyola. Segon escenari: la consulta del 9-N no s'acaba duent a terme, però es convoquen eleccions plebiscitàries, les quals es duen a terme, i els partidaris de la independència sortint d'aquestes, assumint que les guanyen, la declaren de forma unilateral, trencant la legalitat espanyola. Tercer escenari: la consulta del 9-N no s'acaba duent a terme, i es convoquen eleccions plebiscitàries, però abans que s'executin, l'Estat espanyol inhabilita l'autonomia amb qualsevol pretext. Havent previst això per evitar un buit d'autoritat, els partits que es presentaven a les eleccions havien indicat que, en cas d'inhabilitació, els seus parlamentaris del Parlament sortint votarien el mateix que els nous parlamentaris a elegir. Els parlamentaris del Parlament sortint que pertanyen a partits proindependència compleixen aquesta promesa, i declaren unilateralment la independència, trencant la legalitat espanyola. La llista d'escenaris podria seguir i seguir però, sigui quina sigui la variant, totes acaben sempre, inexorablement, a la mateixa cruïlla: desobediència o continuïtat.
Perquè una sortida pactada amb l'Estat espanyol fos possible, hi hauria d'haver voluntat política a aquest Estat espanyol que pogués ser així i, malauradament, l'única voluntat política que es manifesta sempre és la de voler retenir Catalunya a qualsevol preu i en contra de la seva voluntat. Es poden retreure moltíssimes coses a l'Estat espanyol, però no que no hagi sigut insuperablement meridià sobre les seves intencions en aquest tema.
Per això no puc comprendre com hi ha comentaristes, analistes i polítics que encara especulen amb possibles compromisos amb l'Estat espanyol, que puguin permetre una sortida de Catalunya a dins de la legalitat espanyola. Els polítics haurien de tenir en compte endemés, que la seva actuació fins aquí, portant fins al final, dins de la legislació actual, les peticions al govern espanyol de permetre que Catalunya triï el seu futur, ha tingut la virtut de fer evident a tot el planeta la intransigència absoluta de l'Estat espanyol. Però si ara continuen persistint a fer veure que entre els partits proconsulta no hi ha posicions molt diferents de com respondre a totes les traves plantejades per l'Estat espanyol a la consulta, i que aquestes diferències veuran inevitablement la llum, perquè el temps no s'atura i ens apropa al 9-N, corren el risc de dilapidar, per manca de seriositat, gran part del crèdit internacional que s'ha acumulat fins ara, tot plegat només per mantenir uns dies més el que ara ja és només una façana d'unitat. No passa res si hi ha discrepàncies: ja ho sabem tots, som prou grandets per pair-ho i no tindrà cap impacte en l'anhel per la independència. Costarà molt més digerir que fem el préssec podent no fer-lo.
La conclusió inevitable, doncs, és que la legalitat espanyola mai ens oferirà cap camí de sortida i, si volem sortir, haurà de ser a base de rebentar la porta. Si no volem fer trencadissa, llavors sabem que només ens espera la continuïtat de l'actual ordre de les coses. Però aquesta continuïtat no vol dir que tot es mantingui intacte, sinó la constant i progressiva retallada en tots els fronts que l'Estat espanyol continua practicant, dia sí i dia també.
