El sultà Mkwawa
El nom del sultà Mkwawa potser serà estrany, fins desconegut, quan figura, per partida doble, en la recent història d'Europa, importat d'una tradició oral africana. Cal reconèixer que tampoc no significà un destacat de manual ni una història imprescindible, tot i tenir un apartat en les dues grans guerres del segle XX i figurar en el Tractat de Pau de Versalles del 1919, signat pels actors de la Gran Guerra, quan en l'article 246 d'aquest acord es diu que “en el temps inclòs dins els sis mesos de la signatura del present tractat, Alemanya haurà de restituir al govern britànic el crani del sultà Mkwawa, que, capturat del protectorat alemany de l'Àfrica Oriental, fou transportat a Alemanya”.
Però, qui era el sultà Mkwawa?, i quina importància tenia en aquell context? En les vetlles vora el foc, en les àrides trinxeres del camp de batalla, els veterans alemanys explicaven la seva experiència a les colònies d'Àfrica Oriental, on confraternitzaven amb indígenes amics i lluitaven contra tribus enemigues i totes elles tenien el nom de Mkwawa com a crit de guerra. Entre els darrers, els Hehe, de Tanganyika, foren els més ferotges, dirigits per Mkwawa, un cabdill irreductible, que mantingué la fortalesa de Kalenga com a reducte inexpugnable del seu poble, fins a ser derrotat pels colonitzadors (1894). Encara, amb els més fidels, organitzà unes guerrilles que resistiren quatre anys més, i el 19 de juliol del 1898, atrapats sense possibilitats de sortida, els resistents Hehe es suïcidaren abans de caure en mans enemigues. Els vencedors tallaren el cap del cabdill i l'enviaren a Berlín com a trofeu.
Aviat entre les tribus tanzanes s'estengué la llegenda que el seu poble seria lliure el dia que el cap de Mkwawa tornés a la terra d'origen, i així, quan algunes tribus es posaren al costat dels britànics, en la Gran Guerra, reivindicaren la recuperació del trofeu retingut a Alemanya. Per això fou reclamat en el Tractat de Versalles, però, com en altres reclamacions, el compromís mai no fou complert.
I novament aparegué Mkwawa en la Segona Guerra. En plena crisi alemanya i l'ascens del nazisme, l'escriptor jueu Rudolf Frank publicà El crani del sultà Mkwawa, un al·legat pacifista contra la guerra en el qual la llegenda africana serveix per explicar com la creació d'una icona es pot utilitzar per manipular un col·lectiu. El llibre tocava el moll de l'os de l'emergent ideologia nazi i fou prohibit i destinat a alimentar les fogueres totalitàries en les famoses cremes de llibres del maig del 1933. Immediatament, l'autor era detingut i enviat a un camp d'internament, del qual la sort li permeté escapar i fugir camí de la frontera amb Suïssa, país on restà fins a la mort (1979), sense poder, i després no voler, tornar a Alemanya.
Es podria pensar que la història es tancà quan el 1954 el governador britànic de Tanzània recuperà un dels quasi dos-cents cranis que s'apilaven al museu alemany de Bremen i, donant-li una identitat mai no demostrada, el lliurà a la tribu Hehe; una calavera per la qual fins i tot es construí un petit museu que ara es pot visitar a Iringa, prop del llac Tanganyika.
Es pot dir que fins darrerament no s'ha tancat el cercle de la història, amb una exposició dedicada a l'autor i la
seva obra, feta per la Biblioteca Estatal de Berlín (2013), i la reedició del llibre de Rudolf Frank, considerat una obra mestra de la literatura pacifista
europea, i que amb el nom de La calavera del sultán Makawa ha publicat l'editorial gallega Ediciones del Viento (La Corunya, 2014). Temps després, la novel·la no perd actualitat i la reflexió final val una pausada, però molt amena, lectura.
