Salut del neoliberalisme
Una de les afirmacions reiterades que no deixa de sorprendre'm és aquella que fa referència a la suposada descomposició del nostre capitalisme d'arrel neoliberal. Els epitafis contenen uns quants llocs comuns que, com l'all, es van repetint a mesura que avança el temps. Així, uns reiteren la mort del consens econòmic al voltant de les polítiques dites d'austeritat. Cert. Altres subratllen la manca de confiança dels ciutadans, sobretot a Occident, en les suposades virtuts del mercat. Cert també. D'altres apunten al contrapès sorgit amb el desplegament del model de capitalisme autoritari (Rússia o Xina) o populista-bolivarià. Costa no estar-hi d'acord. I encara, d'altres com J. Rikfin a La sociedad de coste marginal cero, s'afanyen a escriure un respons al capitalisme a partir de fixar-se en l'auge de l'economia solidària o col·laborativa i a l'impuls d'internet.
Tot l'anterior és cert, però, malgrat tot, la lectura global que se'n fa no pot ser més equivocada. Per què no acaba de caure un model aparentment tan debilitat? Dues raons són aquí escaients. Per una banda, per la trista situació de l'única alternativa ideològica que, en el context de les democràcies occidentals, podria impulsar el canvi de model: la socialdemocràcia. Per altra banda, perquè obvia la transformació d'aquest neoliberalisme: d'església sense feligresos a magma cultural omniabastador i omnipresent. Sobre la decadència de la socialdemocràcia ja s'ha escrit tant que el millor és parar atenció a la França que en un moment passat va fer-ne bandera. Aquí cal fixar la mirada en la crisi a foc lent del govern Hollande, en el seu gir cap a la dreta. Deixar, per exemple, constància del reemplaçament del rupturista ministre d'Economia Montebourg (sí, el de Votez pour la démondialisation) pel financer Macron i prendre nota de les cotes de popularitat sota mínims. Diguem-ho. La mesura més trencadora en la seva agenda progressista, fins ara, tal vegada hagi estat la de no haver computat la prostitució en el nou càlcul del PIB francès.
I és que el neoliberalisme sobreviu a crisis financeres, a oligopolis, a paradisos fiscals i a portes rotatòries (ja saben: expolítics en consells d'administració i etcètera) perquè ja fa temps que va deixar el món de l'economia per entrar de ple en la nostra vida privada. Es tracta d'un neoliberalisme que floreix en la individualització de la societat, en l'acceptació d'una meritocràcia que, mal entesa, afirma situar cadascú al lloc on li toca al marge de l'actuació de l'estat. Un neoliberalisme reciclat en forma de culte a la tecnologia i a la digitalització.
Contra el ‘dictum' marxista, ja no hi ha separació entre capitalistes i obrers: tots som empresaris, maximitzadors del nostre valor de marca personal, competint els uns contra els altres i contra un mateix. En aquest còctel de profecia i instrumentalització, el mercat passa a ser entès com un fenomen tan natural com la pluja. No només tot és susceptible de ser transformat en mercaderia, sinó que ens hi rendim alegrement. Pengem informació a la xarxa joiosos sabent que empreses com Acxiom mercadegen amb les nostres dades. Entenem com a signe dels temps que Facebook o Apple paguin la congelació dels òvuls de les seves empleades per tal d'endarrerir la maternitat.
L'exemple més rodó d'aquest neoliberalisme transformat en patró de conducta prové del filó de Bankia. Imaginar el senyor Blesa anant i venint cent quaranta quatre vegades del caixer automàtic per retirar l'import màxim disponible, i fent-ho en ple procés de reestructuració bancària, dóna la trista mesura de per què els profetes de l'apocalipsi neoliberal s'equivoquen de ple. Llegeixin Byung-Chul Han i ho entendran perfectament.
