La columna
La cosa pública
Fa anys vaig treballar en una empresa on tenien els micròfons encadenats i hi havia gent que s'emportava a casa el paper de vàter. Recentment vaig anar a un poble del Vallès on havien instal·lat uns fanals de vidre la mar de macos. Poc temps després, quan hi vaig tornar, els havien substituït per unes andròmines reforçades de metall. Em varen explicar que una nit de bogeria, una colla de brètols s'havien dedicat a fer punteria contra els antics punts de llum fins a fer-ne malbé una vintena. Els nous eren mes cars i no il·luminaven tant, però eren a prova de salvatges llançadors de pedres. El menyspreu per la cosa pública es deu portar a la sang, perquè si no, és inexplicable la quantitat de diners que les empreses de transport ferroviari, per exemple, han de destinar en cada pressupost a renovar seients esventrats, portes arrancades, finestres ratllades, lavabos destruïts o persianes apunyalades. O les tones de botelles de plàstic, papers i residus de tota mena que cada cap de setmana s'acumulen en qualsevol bosc dels més freqüentats del país. Això per no parlar de la massacre a què se sotmeten cada temporada les zones on es fan bolets. Les tropes d'Àtila eren una broma comparades amb les manades de boletaires inexperts i molts sense cap respecte per l'entorn natural, que armats amb tota mena d'andròmines regiren sòl i terra a la recerca del rovelló perdut.
L'única explicació a un odi tan reconcentrat contra el que és de tots s'ha de buscar en l'educació. Educació en un sentit ampli, és a dir, des de les normes d'urbanitat que ensenyen a menjar amb forquilla i ganivet i a cedir el seient a una persona gran, fins a l'exigència política d'una formació basada en els valors i la qualitat. D'exemples, n'hi ha, i a prop. Aquells països que destinen el gruix del pressupost a formar els seus ciutadans, milloren el respecte per la propietat comuna. En canvi, quan fan el garrepa, es dispara els nihilisme i la corrupció.