Escriure i opinar de política

Els diumenges a quarts de cinc de la matinada, puntualment, em desperto i, via El Quiosc digital a internet, faig una primera ullada a l'edició dominical d'El Punt Avui Comarques Gironines i miro com ha quedat la meva aportació setmanal al diari. Normalment resto satisfet. Ara bé, en comentar el fets polítics més propers, de rigorosa actualitat, en produir-se els canvis de manera constant, imprevista, faltats de sentit comú i, sovint, de manera il·lògica, les notícies més serioses es contradiuen i, en pocs dies, la curosa exposició seguida d'opinió que hom realitza resta tergiversada per les noves circumstàncies. Les irregularitats i indecisions empenyen permanentment les actualitats en pocs dies o en ben poques hores, i les veritats proclamades deixen de ser-ho i queden en contradiccions. Tot això, en qüestió de setmanes, dies, hores i llocs.

Hom, els dijous a la nit, ja sol tenir preparat el treball per a la columna dominical del diari, i el divendres el trameto via correu electrònic a la redacció. Normalment, director, adjunt o caps de redacció fan comentaris que un agraeix. Si hom apura les dissonàncies de les notícies emprades i opina obertament, entre divendres i dissabte, sovint hi pot haver —n'hi ha!— canvis notables de situacions polítiques, de líders i de punts de vista de partits, d'una transcendència notable, les quals deixen els informadors malparats. A vegades, algun professional veterà ho preveu i ho endevina, cosa que recorda als lectors el dimarts proper amb el conegut i vell “Jo ja ho vaig dir!”. Les redaccions dels diaris no són gaire propenses a lloar els treballs l'un de l'altre. En Pep Collelldemont fa comentaris de la redacció en conjunt, no pas individualment. Alguna vegada significa un treball, però és ben clar que la seva missió al diari és una altra.

La votació del 9-N va acompanyada de declaracions de tota mena, judicis d'intencions, plans a curt i a llarg termini, i continuïtat assegurada del procés si el resultat és afirmatiu. Ja que ara no tenim encara la oportunitat d'alliberar-nos definitivament, haurem de seguir la programació feta, les paraules de ritual i, si l'esperit i l'afany de protagonisme no minven i la unió entre partits —no tots, és clar— es manté, unes eleccions amb una llista unitària —dretes elitistes apart— hauria d'impressionar qualsevol català amb sentiments, i llavors, no pas votar-la, sinó proclamar la independència. És d'esperar que els espanyols restin impressionats, la dreta catalana acollonida, i Europa manifesti el desig d'integració en veure un poble unit i en pau.

Descriure l'itinerari probable dels catalans durant els propers dos o tres anys és fer futurisme, ja de per si difícil. Però avançar-se als esdeveniments és temerari. És llavors que en llegir el diari se senten expressions tals com: “No n'ha endevinat ni una!”