‘Memòries' de Fages

Dijous passat va ser presentat a l'Ateneu Barcelonès Memòries. A la recerca de mi mateix (Brau, 2014), de Carles Fages de Climent i de Climent (Figueres, 1902-1968). L'escenari escollit a la capital té una justificació. El poeta havia tingut una gran relació amb la institució del carrer de la Canuda abans de la guerra, quan era membre de les llegendàries tertúlies que hi bullien i, havent publicat Les bruixes de Llers, El bruel, Tamarius i Roses, Climent, El Jutge està malalt, Sonets a María-Clara i Fortuny, era un més de la nòmina d'escriptors que freqüentaven la casa, com ara Pla o Sagarra. I Fages va tenir una decisiva relació amb l'Ateneu de la immediata postguerra quan, amb alguns altres, va contribuir a salvar bona part de la biblioteca del foc literal dels vencedors. L'obra va ser presentada a Barcelona amb el suport del conseller Santi Vila, dels alcaldes Marta Felip i Xavier Sanllehí, del nét hereu del poeta Carles Climent, de l'editor Jenar Fèlix, de Mariàngela Vilallonga de la càtedra Anglada-Fages, i, naturalment, de qui ha preparat el text que podem llegir, el Dr. Narcís Garolera, editor també de Sagarra, Verdaguer i Pla.

Les Memòries de Fages, ineludibles ara que ens les han posat a l'abast, han estat un descobriment extraordinari. De Fages sabíem que havia escrit poesia culta, epigrames, teatre, traduccions, articles de diari..., però res no permetia suposar que havia deixat centenars de papers, redactats en excel·lent prosa, sobre els seus records, reflexions i judicis dels anys que van dels moments d'infantesa passats a Palol, a peu de Fluvià, al Dietari d'un moribund –és el títol que ell mateix posa al darrer text–, escrit del llit hospitalari estant. Passant per l'educació jesuítica i la crisi de fe, la Dictadura i la República, alguna passió i el casament, els perills viscuts el 1936 i el modus vivendi durant la guerra, els viatges i en Dalí, els llargs dies de postguerra... El fet que Fages no hagués donat per enllestits i ordenats aquests textos memorialístics, ha donat més maldecaps al pulcríssim i respectuosíssim Garolera, però, per al lector, són d'agrair el plus d'espontaneïtat, els judicis directes, la prosa que no ha estat llepada pel ribot de successives correccions que s'endevinen en les memòries de qui ha tingut temps de mirar-se-les i remirar-se-les abans de l'edició. Una prosa àgil, entenedora i propera de qui estàvem més acostumats a considerar-lo poeta noucentista o epigramista enginyós i que ara descobrim com un narrador homologable als Pla i Segarra memorialistes.