Política pública pensant en les persones
Els canvis demogràfics i de mercat de treball requereixen un nou enfocament de la justícia intergeneracional
Quan volem lligar creixement econòmic amb benestar, el referent no pot ser altre que la renda per càpita i no el PIB agregat, i aquell referent calculat sempre en termes de capacitat adquisitiva. Si la distribució de la renda la traduïm a benestar, hem de conjuntar l'assignació que resulta del mercat amb la reassignació procedent de les polítiques públiques. I a l'hora d'analitzar l'impacte redistributiu d'aquestes, cal analitzar el que impliquin a les dues bandes del pressupost: el de la recaptació i el de la despesa. Així mateix, per entendre el biaix “pro pobre”, proporcional, o “pro ric” d'aquelles polítiques, cal examinar partides concretes: en què es vol gastar i com es pensen finançar. Finalment, als estats de benestar universalistes, cal ser conscients que, havent fet ajustaments segons necessitats, allò que faria que el “tot per a tots” acabés sent socialment redistributiu seria que els rics utilitzessin menys aquells serveis públics (tot i tenir-hi dret), de manera que l'accés potencial, la utilització efectiva i els mecanismes de finançament marquessin diferències. I és que, per a la paradoxa de la redistribució, la realitat demostra que les polítiques menys universalistes al final són les més redistributives: l' habitatge més que la sanitat; la sanitat més que l'ensenyament. De les primeres, importa les condicions d'elegibilitat; de les segones, valorar que la despesa en millor cobertura en el camp de l'atenció primària i salut pública esbiaixen la redistribució de manera diferent a com ho fa la despesa en atenció especialitzada en medicaments o en sous de professionals; finalment, de l'ensenyament, que l'efecte redistributiu de l'educació obligatòria és menjat pel regressiu de l'educació superior, avui amb beques minses i una subvenció implícita universal, independent de mèrits i mitjans dels beneficiats, de més de cinc mil euros: tal és la diferència entre les taxes que es copaguen i el cost d'un curs superior.
La doble recessió econòmica i financera viscuda ha complicat els problemes socials, amb l'aparició de nous grups de risc: joves a l'atur o que van rodant contínuament en un mercat de treball dual, aturats de llarga durada (amb conseqüències negatives tant per a l'autoestima com per a la salut) i els infants amb una perspectiva de capital humà escàs i una alimentació de la qual l'obesitat d'avui és el millor predictor del seu estat socioeconòmic.
En aquest sentit, i independentment de la sortida de la crisi econòmica quan es produeixi, els canvis demogràfics i de mercat de treball requereixen un nou enfocament de la justícia intergeneracional, com el que va proposar Richard Musgrave. L'hisendista establia com a referent de benestar una ràtio predeterminada de posicions relatives entre treballadors i pensionistes, de manera que la variació d'impostos/cotitzacions-pensions, juntament amb altres beneficis en espècie, mantingui constant el coeficient d'ingressos nets per càpita de la població activa amb els beneficis nets per càpita dels jubilats. Si la població envellia, augmentaria la fiscalitat però també baixarien les pensions o s'allargaria l'edat de jubilació, així que tots “perdrien” en la mateixa proporció; altrament, amb una millora de la productivitat l'efecte seria el contrari i millorarien tots.
En conseqüència amb el que hem comentat, i davant l'actual deriva cap a una fiscalitat cada cop més dual (guanya pes la imposició indirecta, i dintre de la directa les rendes del treball s'emporten la pitjor part) s'ha de repensar el concepte d'universalisme en l'actuació pública per tal de millor garantir l'acció redistributiva. S'han de compassar accions i valors, i les prestacions i xarxes de seguretat amb els condicionaments de treball.
Com podem portar a terme aquesta
sèrie de canvis? Tot ha de sorgir d'un nou pacte de continguts i procediments, independents del cicle polític, i tan raonables socialment com es pugui. Què podem
fer mentrestant? Posar fi a la segmentació de les polítiques públiques, atenent no qui fa què sinó amb quina finalitat ho fa i com es fa amb una millor formació en gestió
pública.
