L'endemà del 9-N
El dia 9 aniré a votar i ho faré ben conscient que no és un referèndum ni tan sols una consulta. Perfectament al cas que el resultat no tindrà cap validesa administrativa, i que no ha existit una campanya contrastada sobretot perquè, com ha assenyalat Josep Ramoneda, no hi ha hagut ningú que hagi articulat els partidaris del no. Perfectament assabentat que en els termes que es planteja, aquest procés participatiu és una enquesta àmplia a la ciutadania, amb cobertura i suport econòmic institucional, i amb una gran dosi de voluntarisme. I que es tracta, per damunt de tot, de saber per aproximació quin és el pols de l'opinió pública a Catalunya i com es tradueix, en xifres, l'ambient de les reiterades mobilitzacions ciutadanes des del mes de juliol de 2010. Puc afegir que estic molt d'acord amb aquells que expliciten, com ho va fer Josep M. Flotats a El Suplement de Catalunya Ràdio el darrer cap de setmana, que ens cal mesurar la temperatura de la nostra societat perquè, un cop més, serem molts els qui, des de posicions molt diverses, ideològiques i socials, creurem que s'ha de dir que ja n'hi ha prou. El mateix Flotats insistia en un fet rellevant; ningú, a Madrid, no li ha preguntat ni retret el clima de Catalunya; un clima que des d'aquí considerem de normalitat i cohesió i que, en canvi, des de fora, des de tribunes interessades, es tracta de fer creure que estem trencats, dividits, fracturats, desballestats. Ningú que tingui lligams afectius i familiars a Catalunya, i a d'altres territoris de l'Estat espanyol, no podria sostenir coses com que aquí hi ha discriminació lingüística, o imposicions excloents i que hi domina un sectarisme cultural i lingüístic. Més aviat queda clar que tothom es mou i viu en un clima de màxima llibertat i normalitat.
Quin és, doncs, el motiu que ens portarà a les urnes, encara que sigui en una convocatòria tan singular? L'agressió i el menyspreu a l'autogovern des de la liquidació de l'Estatut, la discriminació econòmica reiterada i concretada en uns pressupostos de l'Estat manifestament injustos, la negació de la identitat nacional de Catalunya, la negació i l'agressió al marc competencial cultural i lingüístic, el silenci més absolut a les reclamacions plurals i normals d'un poble saturat d'incomprensions. Per a alguns això potser no és tot, per a d'altres tot això sumat no és poc. Per a tots, són símptomes d'una ruptura de les regles del joc, del pacte d'estat, del marc flexible de la Constitució que ara s'ha petrificat, fet rígid, esclerotitzat i esdevingut una excusa de mal pagador per retrocedir a posicions preautonòmiques.
He d'afegir que comprenc tots els neguits dels dirigents polítics compromesos amb el dret a decidir. Comprenc i respecto la posició neta i clara d'UDC i d'ICV a favor del sí a la primera pregunta i amb llibertat de vot per a la segona. Entenc molt bé, tant la posició del president Mas, de no portar les coses a un punt de ruptura irreversible i, naturalment, també entenc que ERC, i el seu líder, haguessin preferit portar les coses més enllà i posant en qüestió legalitats i sobiranies de l'Estat.
Però hem arribat fins aquí, i ho hem fet amb una unitat estantissa i fràgil, i amb més dubtes avui que fa un mes. Però amb més crèdit respecte a la nostra voluntat i capacitat de diàleg. Avui, el marge del crèdit és nul als partits de disciplina espanyola que s'han blindat al voltant d'una defensa numantina (quina paraula!) d'alguns dels articles de la Constitució per no perdre bous i esquelles.
L'horitzó, l'endemà, serà un altre. Alguns tractaran de minimitzar o ridiculitzar els resultats. D'altres pensaran que és l'oportunitat de la unitat, d'unes plebiscitàries i d'una declaració unilateral d'independència. Però tots ens adonem que amb aquest esquema, la data del 9-N haurà estat només una etapa en el camí cap a un moment terminal, cap a una opció unilateral. Però és plausible aquesta opció unilateral? Té recorregut o en el camí de la mítica unitat només hauríem endarrerit l'hora de la veritat? Alguns apel·len al diàleg. Ja m'està bé. Però si no hi ha diàleg i la ruptura té connotacions suïcides, quin camí ens queda? Ara sí que els nostres dirigents polítics han de parlar molt clar, no poden endarrerir els plantejaments, no poden amagar el cap sota l'ala. I els polítics espanyols han de saber que, conscients d'aquest atzucac, hauran de pagar un altíssim preu per la seva intolerància i concupiscència política.
