Mig miler d'escriptors per la independència

os escriptors, que gairebé no es coneixen, prenen una orxata, un dia de juny, al carrer Aribau de Barcelona. Parlen de literatura i d'independència fins que un d'ells, l'escriptor U, evoca la possibilitat de redactar un manifest d'escriptors que defensaria, justament, la independència. L'altre, l'escriptor Dos, li diu que també hi ha pensat sovint i U, en tornar a casa, envia a Dos una proposta que comença així: “Ens dediquem a escriure. Parlem del món amb versos, contes, obres de teatre, guions, articles, assaigs i amb altres textos. Més enllà d'aquesta dedicació, que ens uneix, cadascú de nosaltres té els seus gustos, les seves preferències polítiques i una opinió sobre el país que és del tot personal. De vegades, n'hi ha que fem públiques aquestes opinions. Gairebé sempre, preferim ocupar-nos dels nostres assumptes.” Magnífica arrencada, no? Tot seguit, el text defensa la convicció que cal votar el 9 de novembre i acaba així: “També volem deixar dit que donem suport al vot afirmatiu, a favor de la independència. Perquè estem convençuts que amb un Estat propi tindrem l'oportunitat de fer-ho millor. Volem viure fora del bucle avorrit de l'autonomia resignada i ploramiques. Serà millor si tots plegats escrivim com ens plagui la pàgina en blanc que tenim dret a encetar.” En llegir aquest text, Dos decideix que cal tirar-ho endavant. Deixa passar l'estiu i la Diada i, a finals de setembre, conscient de no tenir una agenda prou guarnida, contacta Tres, i tot seguit Quatre. I així comença.

L'esperança, en un primer temps, és d'aconseguir al voltant de seixanta signatures. En tres setmanes, en recullen tres-centes cinquanta. Entre les quals moltíssimes de primer nivell. I així poden fer-les públiques, a finals d'octubre, a la Biblioteca de Catalunya, en un acte en què tres generacions d'escriptors, representats per Josep Maria Espinàs, Albert Sánchez-Piñol i Bel Olid, exposen les raons de la seva signatura. És clar, també en falten bastants. I també, dels que falten, n'hi ha de primer nivell. Però, d'aquests que falten, la gran majoria estan a favor de la independència i han explicat la seva absència per una gran varietat de motius, tots respectables. Tan sols uns pocs ha negat el seu vot per unionisme, o per federalisme. Sí, a Catalunya, l'escriptor d'expressió catalana que no és independentista és una espècie infinitament minoritària. A Catalunya i també als Països Catalans, atès que de tots els territoris han arribat adhesions. Els escriptors catalans, siguin on siguin, saben que la llengua catalana, que és la matèria primera amb la qual treballen, és una matèria fràgil i extingible, i per això també saben que tan sols una llengua defensada per un estat independent pot esperar desenvolupar-se plenament.

El dia de la presentació pública, es penja el manifest a internet (www.diremsi.info) i es fa una crida perquè més escriptors s'hi afegeixin. L'endemà al matí, ja han arribat cent quaranta adhesions més... En total, doncs, mig miler de gent que escriu –de tots els gèneres literaris, de totes les edats, de tots els territoris catalanoparlants, i amb diverses llengües d'expressió literària– diuen que Catalunya ha de ser independent. Realment, aquella orxata del carrer Aribau va valdre la pena.

D