Democràcia

Sempre m'ha admirat veure com els governs d'estats com l'espanyol, que té una democràcia homologable des de fa encara no quaranta anys, es dediquen a donar lliçons d'alta política a altres països, entre els quals hi ha el nostre. Això per no parlar del gran garbuix mental que els ha provocat el que ells anomenen el “desafiament català”, que –ja veus– consisteix a preguntar què opina la gent d'un afer determinat. Des del primer moment va quedar clar que allò no era un referèndum, sinó una consulta no vinculant. Doncs bé: van començar confonent interessadament la consulta amb un referèndum vinculant. Van impugnar-la i després es van exclamar perquè l'alternativa tenia, deien, menys garanties democràtiques. Quan era mort el combregaren. Si tant els preocupen les garanties democràtiques, que deixin d'impugnar a tort i a dret.

El problema, el gran problema d'Espanya, és que considera que els afers públics mai no són perfectes fins que s'adapten a la seva particular manera de ser. Però resulta que els grans principis de la política no volen adjectius. Perquè l'adjectiu serveix per desvirtuar-los, per extreure'ls tota l'essència i convertir-los en una cosa diferent del que presumeixen ser. En la història tenim el cas dels països que eren en l'òrbita de la Unió Soviètica. Es proclamaven democràcies populars, i no eren ni una cosa ni l'altra.

I molt més a prop de casa nostra, aquí vam sofrir una democràcia orgànica, un invent del franquisme per fer veure que a Espanya hi havia el que estava prohibit de mil maneres.

Ara hem passat de la democràcia orgànica a la democràcia espanyola. ¿S'adonen com els conspicus governants del PP sempre hi afegeixen l'adjectiu “espanyola” quan parlen de democràcia? No fos cas que algú cregui que parlen de la democràcia, sense adjectius, com la que es practica al Regne Unit. Espanya, Espanya...