És un frau de llei
Són ja cinc anys que la natalitat baixa a Catalunya, però no sembla que generi gaires comentaris una dada tan alarmant i definitiva com per qüestionar el futur i no sols de les pensions. Just quan hem sabut que som una societat envellida (que no necessàriament sàvia) veiem als diaris les cares de molts imputats per corrupció amb la inquietant constatació que molts d'ells no ho semblen, perquè no sempre es compleix la frase que Jesús Pabón atribueix a Francesc Cambó per referir-se, ni que sigui en aquell cas de forma afectuosa, a Romanones: “Cada gest del seu rostre era un delicte.” Molts imputats semblen bones persones, en el fons negant així que a partir dels 30 anys ens llaurem la nostra cara i que s'hi reflecteixi l'ànima. Entre la falsa i l'autèntica denúncia, com distingirem? De la mateixa manera, tampoc és fàcil distingir enmig dels missatges de la política els que estan fets a fi de bé, d'aquells altres, partidistes, fruit d'argumentaris polsosos, fabricats mirant de reüll l'adversari i mentre s'enfronta la següent contesa electoral, i justificats sempre en el fet que sense guanyar és difícil conquerir aquell bé comú, que, vés per on, s'ha perdut en el camí que teòricament hi conduïa, tot farcit com està pels cops d'estratègia de comunicació, d'assemblea manipulada o de diners foscos de gent interessadament propera.
L'espectacle lamentable dels partits polítics favorables a la consulta (la majoria) barallats i desunits com quasi sempre, fa difícil albirar una esperança que la independència sigui del cert el lloc per a una nova política, raó central d'un independentisme que no és ni romàntic-identitari, ni interessat-econòmicament desesperat. Una nova política que, per tant, no sigui la naftalènica que ens proposa Podem ni la dels partits que vol i potser pot escombrar; una de ben diferent on fos realitat el conreu d'una comunitat més honesta, responsable, espiritual i culta, on el terme “oposició” fos tan pejoratiu com la corrupció mateixa, o es construís la governança des de la idea de l'equilibri entre els contraris i no des de l'alternança de models que es destrueixen mútuament.
Just quan Joan Herrera rectifica i diu que anirà a votar per respondre Rajoy, jo em pregunto què farem sense un Rajoy que atiï la reacció. Amb tristesa m'adono que ens quedaran tots els Herrera (i entengui's com a símbol del dir i no dir, del fer i no fer, del desunir, del reaccionar contra els Rajoy i prou), i per descomptat ens quedaran tots els corruptes que no aniran a la presó, perquè tenen cara de bons minyons i són més llestos (o amb més amics) que Granados, i ens quedaran totes les nostres misèries, entre les quals no és menor aquest abandonament de la principal missió com a civilització, que és sobreviure, ni que sigui portant al món els fills que salvaguardaran la nostra vellesa. Un temps sense herois quotidians és un temps sense futur real.
Mentre escric això Rajoy està donant més motius a la mobilització massiva pel dia 9, buscant la manera de reimpugnar el procés. Jurídicament parlant, es pot argumentar que hi ha un frau de llei en amagar sota un procés participatiu una consulta que en el fons és un referèndum de conseqüències capitals per a tota Espanya. Però també és un frau el mateix Rajoy, que sembla encaparrat a fer la independència possible a cop d'intransigència, perquè en el fons de tot el procés ell hauria d'haver estat el primer en voler saber què passa a aquest tros d'Espanya, en comptes d'atribuir-ho tot a la dèria d'un president acorralat. A qui sí ha deixat sense sortides és a la immensa majoria que fa deu anys ni hagués pensat que podria anar a votar Sí-Sí, i que ho farà ni que sigui per fer-lo asseure a negociar en termes d'una igualtat forçada.
