La mort radiografiada

Ahir, un text que es diu La segona lluna va guanyar el premi Just M. Casero de novel·la curta. És una història molt ben escrita que té una de les virtuts de les obres perdurables: genera noves lectures i noves satisfaccions, a mesura que t'allunyes de la primera aproximació i t'hi acostes de nou. O, encara millor, les seves imatges reverberen en la superfície i, quasi sense voler, et transporten a universos, detalls i correlacions amb què no comptaves. Es diu La segona lluna, sí, però podria tenir d'altres títols. La vida invisible, que també forma part d'una de les cites que encapçalen el llibre. Perquè parla de la vida que no es veu. I, també, de la mort que no veiem. Tot és molt txekhovià, molt discret, sense evidències, sense accents inútils, molt ajustat. No enlluerna de sobte sinó a mesura que t'endinses en les tres parts que són, alhora, tres maneres diferents d'observar, de contemplar, de palpar l'existència de la mort. En dies com avui, a prop del dia en què celebrem la commemoració dels difunts, parlar d'aquestes coses és prou adient, més enllà dels fastos festius i de les festes foranes. A La segona lluna sempre parla la mateixa veu, la d'un home que vetlla la malaltia d'un amic mentre hi ha un eclipsi, la d'aquest home amb una nena petita en un viatge, i la del mateix protagonista amb la mare també malalta. Dos hospitals i, entremig, la sorra, el mar. En tots tres episodis, entrellaçats, contemplen la mort prevista però dilatada; la mort absent però intuïda; la mort sobtada però latent, a l'aguait. Sempre hi és, aquest espectre, tant si la temem com si en fugim, tant si la rebutgem com si l'acceptem. I, de fet, mai no veiem morir ningú. Només arriben les ombres, com les radiografies antigues que eviten el contacte directe dels ulls amb el sol. Una pantalla. Quan surti publicada, corrin a comprar-la. Hi trobaran un temps que passa, el dolor i l'angoixa. I la culpa. I l'esvaïment de les coses i dels cossos.