Johan

Algun dia s'ha d'estudiar amb profunditat el pòsit deixat pel Barça de Guardiola per explicar els esdeveniments polítics succeïts a Catalunya. Al llarg de quatre anys, amb especial incidència el maig del 2009, un equip de futbol va demostrar que guanyar és, amb perdó, de puta mare. El soci del Barça, reflex de la societat catalana, aquell que tenia una satisfacció íntima quan l'equip perdia i, si podia ser, injustament i amb algun drama pel mig, va descobrir que no havia de tenir por de guanyar. El Barça dels sis títols és el del 2009. El juny del 2010 hi ha la sentència contra l'Estatut. El setembre del 2011, Guardiola diu allò de llevar-nos ben d'hora per ser imparables. Plega el maig del 2012. I és al setembre quan arrenca sense complexos el crit d'independència i, aleshores, la fam de victòria passa al carrer.

La cronologia és la que és. El Barça sempre ha estat un reflex de la societat. I ha anticipat canvis. Fixeu-vos que Laporta venç l'establishment el juny del 2003, anticipant el canvi a la Generalitat al novembre. I fixeu-vos en una altra cosa. Guardiola, fill de la classe mitjana, anava el 2003 a la candidatura de l'statu quo de Bassat. Un statu quo que torna el juny del 2010 amb Rosell, anticipant el canvi també al govern al novembre. L'establishment erosiona Laporta, com desgasta el tripartit. Però fixeu-vos també en la transformació que ha viscut aquesta classe mitjana que durant anys ha connectat amb el poder. Com els fills de la classe mitjana han protagonitzat una revolució com la del fill de la mesocràcia de Santpedor. I mireu al costat de qui ha acabat Mas. Fixeu-vos què anticipen les enquestes i com es resisteix el poder de sempre. I fixeu-vos que el fil invisible que uneix aquest canvi de mentalitat, la falta de por que ve de nord enllà, porta el nom de Johan Cruyff, com ens revela Xavi Torres, ideòleg de L'últim partit. Si vols una cosa, agafa-la.