La unitat del dia després

Avui és un dia important per als centenars de milers de catalans que aniran a votar en el procés participatiu que substitueix nominalment la consulta i que també ha estat prohibit pel Tribunal Constitucional a instàncies del govern de Mariano Rajoy. Els resultats no seran vinculants ni tampoc podran qualificar-se com un referèndum per la independència de Catalunya. Serà una manifestació massiva, feta d'una altra manera, amb la perfecció organitzativa que han mostrat l'ANC i Òmnium Cultural en la preparació de les darreres Diades i altres concentracions patriòtiques, celebrades amb esperit cívic i sense trencar ni un sol vidre. La novetat d'avui és la confrontació institucional i judicial entre les institucions estatals i el govern de Catalunya. No sé el que passarà al llarg del dia d'avui, però tot fa pensar que s'evitarà l'ús de la força per evitar episodis violents que no afavoririen ningú. El fet que el procés participatiu s'hagi dirimit des de les lleis espanyoles i des de la voluntat del govern català en un estira-i-arronsa sobre si es traspassava o no la legalitat constitucional, ha demostrat que les posicions estan fixades i són inalterables.

El president Mas va dir en l'última
compareixença davant la premsa que el dia 10, demà mateix, escriuria una carta al president Rajoy per tal d'obrir unes negociacions i veure com es podia celebrar un referèndum de veritat, que hauria de ser pactat entre Espanya i Catalunya. El tema, per tant, va per llarg i tothom hauria de saber que la independència no serà qüestió de dies o mesos, sinó d'anys. El professor Josep Fontana repetia aquesta setmana que “no s'aconsegueix una independència sense una guerra”. És cert que hi ha excepcions com les de Txecoslovàquia, dividida entre Txèquia i Eslovàquia, i la de Noruega, que es va separar de Suècia per un acord pactat. La hipòtesi d'una guerra és del tot descartable en una època en què estem a Europa i ni
catalans ni espanyols veuen un escenari bèl·lic a l'horitzó. Els presidents Mas i Rajoy representen dos partits de caire conservador i és probable que arribin a un acord per tal de trobar una sortida al conflicte català que està pendent de resoldre des de fa més d'un segle. El problema és l'estabilitat política amenaçada en els últims anys per una crisi econòmica endèmica i per l'aparició de noves forces que alteraran l'equilibri polític que hem viscut des de la Transició. Això s'ha acabat i la política arreu d'Europa ha de trobar noves fórmules per satisfer els interessos i les inquietuds de la gent. Hi ha una revolució latent que pot arrossegar cap a l'abisme les formes clàssiques de fer política en les democràcies parlamentàries.

El repte del president Mas a partir de
demà serà assegurar-se una certa unitat de les forces sobiranistes per preparar les eleccions autonòmiques properes que, tot fa pensar, seran abans que s'esgoti el l'actual mandat. Junqueras demana avançar les eleccions i, si hi ha una majoria independentista en el proper Parlament, proclamar la declaració unilateral d'independència. És Junqueras qui amb més insistència ha parlat de la desobediència civil si cal per obtenir la secessió d'Espanya. Artur Mas sap que la falta d'unitat és potser l'escull més gran que tindrà a partir de demà quan comenci a negociar –encara que només sigui per carta– amb Rajoy sobre com organitzar sense traves legals un referèndum sobre el futur de Catalunya.

Tant la via canadenca com l'escocesa s'han produït després d'arribar a un acord entre els governs centrals i els que volien l'escissió. Els processos han estat llargs i plens d'ensurts. I en tots els casos han
passat per les urnes. Penso que el procés català s'ha de revalidar a les urnes amb una candidatura unitària o bé amb la promesa formal dels partits sobiranistes d'arribar al més aviat millor a una declaració d'independència.

Cap partit ha guanyat fins ara unes eleccions a Catalunya amb la proposta d'independència com a punt principal i irrenunciable del programa. És cert que els temps han canviat i que en l'ànim de molts catalans s'ha arribat a un punt en què ja no es pot negociar més amb les institucions de l'Estat. Però aquesta voluntat per “construir un país nou” s'ha de revalidar a les urnes. No hauria d'estranyar, per tant, que el president Mas convoqués aviat les eleccions. Per aclarir el panorama com més aviat millor i per no seguir governant amb
la incertesa d'un pressupost que s'ha d'aprovar i amb les necessitats de tanta gent que depèn del finançament del sector públic.

En tot cas, avui és un dia més d'un llarg procés que depèn en primer lloc de la unitat política dels catalans, de les transaccions necessàries amb el govern de Madrid i, molt especialment, de la complicitat europea i internacional perquè Catalunya no es trobi sola el dia que es declari independent.