No hi som tots!

No cal dir que en aquest procés en què està immersa la societat catalana, amb un majoria evident a favor de la seva llibertat com a poble, tothom hi pot trobar un lloc d'acord amb les seves capacitats i condicions.

He de dir que m'agrada veure com, entre una cosa i una altra, tanta i tanta gent ha trobat la manera de sumar-s'hi. Jo mateix, foraster com sóc i tot, em sento útil en aquests moments amb els granets de sorra que hi poso explicant a tort i a dret les raons del meu llibret en què, amb la fotografia d'una estelada al meu costat a la coberta, tracto de respondre a la pregunta Per què en sóc? És a dir, hi he trobat el meu lloc, a part de sumar-me com tanta gent a totes les activitats massives que he tingut a l'abast.

Però he de reconèixer que hi he trobat el meu lloc gràcies al fet que em va ajudar un editor de Lleida, Lluís Pagès, que, aviat farà un any, em va a convidar a explicar com s'havia anat forjant des de lluny el meu entusiasme catalanista. Per això em dol, i molt, trobar a faltar a les primeres línies una peça que fa quatre dies era vital en el procés. Més encara: es tracta d'un home que va ser el capdavanter d'aquest independentisme català modern, obert i incloent, la qual cosa li va fer guanyar l'odi dels més aferrissats enemics de Catalunya. Tant és així que, malgrat que ja fa un parell d'anys que va ser esbandit dels primers quadres de la política catalana, encara ara el tenen present quan han de dir mal dels catalans i fer esment de “culpables” d'aquest ressorgiment de la seva vocació nacional.

No es tracta d'una persona que s'hagués endut diners il·legalment i menys encara que se la pogués acusar de cap malversació. No és pas un home a qui es pugui reclamar haver traït la seva causa ni que hagi comès qualsevol delicte de l'ordre comú. En aquest sentit, el seu expedient és impecable. N'hi ha que diuen que va cometre errors: acceptem que tinguin raó, malgrat que aquesta és sovint una apreciació subjectiva i potser amb el temps els qui ara en pensen una cosa acabaran pensant-ne una altra. Però també és cert, i en això no hi ha cap dubte, que no en trobarem gaires que hagin estat tan consistents i que sàpiguen fer ús de la paraula millor que ell davant de públics grans i petits i de la ploma i de la comprensió de tothom. Seria molt difícil descobrir-ne un capaç d'entusiasmar les multituds amb la seva paraula, i tampoc pot anar pel carrer sense que l'aturin a cada moment per dir-li que “ha de tornar”, que “Catalunya el necessita”, que “ara és l'hora”, que “tots hi hem de ser”.

Jo coincideixo amb els que fan aquests comentaris i encara hi afegiria que és dels pocs que no hi haurien de faltar. No fa pas gaire el vàrem fer córrer per Mèxic i va fer una feina esplèndida presentant un llibre seu i parlant de la situació a Catalunya davant de mitjans de comunicació de primera importància. No seria ja hora que s'obrís un espai digne a Josep-Lluís Carod-Rovira per tal que pogués sumar la seva esplèndida llança als qui volen un millor futur per a Catalunya?