Com bonament ens plagui

No sabem què és exactament el que farem demà, però serem una multitud fent-ho. No és el que ens havien promès, ni el que esperàvem i, finalment, ens ha quedat com una mobilització i no com un referèndum, és veritat. Tampoc tenim clar si som massa pacients o massa impacients, massa prudents o massa temeraris, si hem arribat fins aquí per candidesa o per astúcia, però no ens queda cap més opció que omplir les urnes, encara que siguin de cartró. Amb totes les nostres circumstàncies.

Tenim el cap ple del procés; a l'estómac, més o menys latents, les llegendàries desconfiances recíproques d'aquest país petit on tothom es coneix, i a l'espinada, el pessigolleig que suscita la possibilitat de portar al terreny dels nostres somnis tanta excitació col·lectiva. Això del moment zero, de la pàgina en blanc, del procés constituent, de la possibilitat de fer un país nou, genera expectatives i estimula la creativitat, és clar, i a més l'adversari és tan maldestre, tan barroer, tan primari, que a vegades tot plegat sembla una d'aquelles fantasies èpiques en què els combats es mantenen entre les forces de la llum i les de les tenebres.

Aquí es fa bandera de la llibertat d'expressió, d'opinió, de participació i s'invoquen drets fonamentals, i allà s'esgrimeix la llei i l'ordre, com en qualsevol règim autoritari. Aquí es parla dels projectes de futur i allà, de les esclavituds del passat. Aquí arrenquem les complicitats de poblacions basques que es reuneixen per cantar-nos plegats L'estaca en vídeos que emocionen, i allà fins i tot els còmics pretesament transgressors reclamen mà de ferro i desfilades marcials per la Diagonal. Tenim un adversari tan perfecte que com més s'exhibeix més suma a la nostra causa, i com més s'estarrufa, més ens cohesionarà i més accelerarà el procés que vol evitar.

El nou 9-N no resoldrà res, però ens donarà embranzida i tornarà a situar el protagonisme en la societat civil, que és on realment resideix. Més enllà, ja veurem, però, com sempre, el risc vindrà dels que procuren liderar-ho demanant adhesions o submissions que aquells estómacs plens de recels que esmentàvem no podrien digerir de cap manera; dels que volen convertir un moviment popular i transversal sorgit al marge dels partits polítics, en el guió de la forja del líder que el seu partit necessita per mantenir l'hegemonia; dels que ens demanen que ajornem les aspiracions divergents per centrar-nos en aquesta batalla. Com si la independència es pogués somiar buida de contingut. Votem, o participem, pensant en el nostre model de país, però no signem mai, de cap manera, un xec en blanc. Això que anomenem procés, des de l‘origen, només ha avançat quan s'ha empès des de forces socials que es situen al marge de les estratègies de les formacions polítiques.

Cridem qui som i que tothom ho escolti, diu el poema de Martí i Pol que s'ha convertit en l'himne de les ambicions sobiranistes, però abans de concloure de manera tan engrescadora que tot està per fer i tot és possible encara, també afirma que cadascú s'ha de vestir com bonament li plagui.