Carta als amics d'Europa

Amics europeus, no sé si això de l'Europa unida, que va començar a créixer després del gran drama de les dues guerres, encara és el vostre ideal. Voldria creure que sí. El projecte és ambiciós, complicat i demana molta intel·ligència i molta fe. Heu fet passes que semblen decisives i útils quan heu estat capaços de trampejar els obstacles que es multipliquen quan els estats defensen amb les dents els seus privilegis històrics. Sabem que el camí serà llarg, però la meta –un espai europeu de pau, de concòrdia, de col·laboració, de cultura, de respecte– mereix els sacrificis. Si teniu èxit, potser algun dia Europa serà un model de convivència aplicable al món sencer. Convivència basada en el diàleg, el respecte, la negociació i l'acord.

Ja sé que teniu greus problemes per resoldre, assumptes urgents, prioritaris, d'enorme abast. Però avui, dilluns, 10 de novembre del 2014, goso distreure la vostra atenció i demanar-vos que mireu cap al petit país que teniu desdibuixat als mapes, a la ratlla dels Pirineus, que malda per fer-se sentir, enmig del xivarri eixordador del tragí internacional, per demanar només respecte. Alguns estats d'aquesta Europa que esteu construint han decidit i gairebé aconseguit, amb violència física reiterada, fer desaparèixer un país, un poble, una nació, una cultura, una llengua, un tarannà original producte de mil anys d'acollida de gent vinguda d'arreu. Tot això ve, naturalment, de quan es construïen els estats nació i Europa només existia com a espai geogràfic. Però l'intent de domini es manté amb la força de les seves lleis contra la voluntat dels ciutadans. Podeu assumir aquesta manera brutal de fer política en la nova Europa del somni comú? Crec que no. No podeu deixar els catalans a la sort de la vella història. I si pensem en la història, cal que faci meves les paraules de Pau Casals a les Nacions Unides, el 24 d'octubre del 1971: “Deixeu-me que us digui una cosa. Jo sóc català. Catalunya és avui una regió d'Espanya, però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Jo us n'explicaré el perquè. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides: al segle XI totes les autoritats de Catalunya es van reunir en una ciutat de França —aleshores Catalunya— per parlar de pau. Al segle XI, pau al món i contra, contra, contra les guerres, la inhumanitat de les guerres. Això és Catalunya.” Contra les guerres, contra les conquestes, contra la imposició del més fort. Catalunya ja llavors aspirava a construir una Europa de la pau, el respecte que tots vosaltres heu assumit. No puc creure que ara, just ara, quan més us necessitem, ens deixeu sols.