Elogi a l'Erasmus

Escric aquestes línies assegut al petit despatx que tinc a l'habitació del B&B de Tourcoing, ciutat de frontera que acull la Facultat de Comunicació de la Universitat Lille3. Fa fred, el cel amenaça pluja i un vent gelat recorre els carrers d'una localitat de la banlieue de Lille, d'administració francesa però d'herència flamenca, fins i tot en la seva cuina. La tradicional Duc d'Havré serveix per remullar-se els llavis abans de tancar-se, definitivament, a la cambra de l'hotel a causa de la foscor que inunda la ciutat ja a les sis de la tarda. Sensació de tristesa, homenatge permanent als soldats que van morir al front durant la I Guerra Mundial.

Aprofitant l'efemèride del centenari de l'inici de la Gran Guerra, Lille3 ha volgut sumar-se al record d'aquella atrocitat organitzant, aquest inici de novembre, un parell de cicles de conferències, un més de caràcter històric dit Mémoire, reconstruction et espace públic i l'altre més de l'àmbit de les Ciències de la Comunicació titulat Quel avenir pour les métiers de la communication?, on he tingut el gust de participar. Tots dos, però, sota el paraigües del programa Erasmus de la Unió Europea, que ajuda econòmicament els ponents internacionals i evita un cost important en dietes i desplaçaments a la universitat organitzadora. Es clar que, a simple vista, tothom es podria queixar que la inversió no és suficient. Però, no voldria analitzar l'èxit o el fracàs de l'experiència Erasmus en termes quantitatius, ja que segurament hi ha experts més idonis per fer-ho. Com a periodista, observador permanent de la realitat, l'experiència Erasmus permet posar l'ideal de la construcció europea en primer pla, fa una mica més real aquell concepte que desperta tan poc consens entre investigadors de “l'esfera pública europea”.

Pels estudiants –on el programa és més conegut–, l'experiència internacional articula mirades múltiples al món que els espera, els fa conèixer nous espais on poder desenvolupar la seva carrera professional. Però, cal no oblidar l'enriquiment que produeix compartir, com a investigador, uns dies de debat i anàlisi d'aquesta societat global i postmoderna entre companys que parteixen de tradicions acadèmiques distants, algunes d'elles fins i tot oposades. La comunicòloga Stéphanie Averbeck-Lietz, de la Universitat de Bremen, potser va fer el millor resum d'aquest fenomen quan va comparar les tradicions investigadores en comunicació francòfona i alemanya en una brillant ponència titulada Sciences de la Communication dans le cadre des comparaisons internationales.

No obstant, més enllà del gaudi acadèmic, la complexitat política que viu l'actual Estat espanyol travessa fronteres i, a vegades, requereix un distanciament (també geogràfic) per poder-la radiografiar amb més matisos. La universitat espanyola, fàbrica d'ideologia com no n'hi ha cap altra a l'Estat –“la ideologia: un element més dins del nostre procés de significació”, en deia Roland Barthes–, té personatges prou singulars perquè puguin posar sobre la taula (i discrepar enraonadament) els principals temes de l'agenda política del moment. Fora de la rauxa del dia a dia, de l'anàlisi superficial de la televisió, fins i tot posicions polítiques distants es veuen obligades a trobar punts de convergència per fer entendre als companys europeus els dos grans dilemes que té sobre la taula el govern de Mariano Rajoy: els trencaments del pacte social i el pacte territorial. És llavors quan intel·lectualment apareix la necessitat de cercar la gamma de grisos que tant reclama el bon periodisme, però que tan difícil es fa trobar-la a causa de la instantaneïtat de la modernitat líquida.