El risc d'ensenyar quatre dits

uan, fa unes setmanes, un energumen d'extrema dreta va aixecar el braç dret al Parlament de Catalunya a tall de botifarra, la commoció va ser considerable però, com era previsible, a les xarxes socials van aparèixer comentaris en defensa seva. Aquests es podien dividir entre aquells que pretenien que tan sols havia volgut saludar els diputats i aquells que van gosar afirmar que aquest gest feixista també és propi de l'independentisme. Perdó? Sí, sí, deien, propi de l'independentisme (en realitat empraven un vocabulari més vulgar) i ho provaven amb fotos. Les fotos mostraven persones que enarboraven quatre dits enlaire, com a símbol de la senyera (per cert, aquest gest és la paraula per dir Catalunya en la llengua de signes catalana). Quatre dits cap al cel, en un gest generalment gens ni mica marcial, no es poden confondre amb una salutació feixista, nazi, franquista. O sí? Em sap molt de greu haver de respondre que sí.

Segons l'angle de la foto, segons la tibantor del braç, segons el clau d'obertura del dits i, sobretot, segons el grau de desconeixement o de mala fe de l'espectador, és perfectament possible pensar que qui ensenya al món l'estàndard de Catalunya en realitat fa una salutació d'aquestes que, a tants països d'Europa, són prohibides. Per això, tot i copsar la força emotiva i política d'aquest gest, trobo que representa un risc innecessari. Fins i tot em semblaria millor l'ensucrada manera nord-americana que es veu molt de tant en tant quan es canta Els Segadors: quatre dits de la mà dreta al cor.

És evidentíssim que la immensa majoria dels catalans que enlairen quatre dits no combreguen ni combregaran mai amb cap ideologia d'extrema dreta, però val millor evitar d'arriscar malentesos perjudicials. Qualsevol procés d'envergadura sol ser percebut a la resta del món a través d'algunes imatges i, en el millor dels casos, d'uns pocs comentaris periodístics llegits o escoltats amb més o menys atenció. Per això mateix, uns dits aixecats, confosos amb una salutació nazi, pot fer molt de mal a la causa de la llibertat de Catalunya. Si més no pot crear un dubte persistent, i això és un luxe que crec que no ens podem permetre. Com se sap, l'espanyolisme, del més pretesament moderat al més extrem, ja té el desvergonyiment d'associar independentisme català i nazisme. Si una imatge val mil paraules, no els oferim cap fotografia que els permeti dir mil mentides.

Q