El problema

Com que no hi ha polític que no digui que s'ha de buscar una solució, ara resulta que, mentre la solució no es trobi, Catalunya és un problema. Això no vol dir, és clar, que no sigui també moltes altres coses. Segons amb quin polític parlis, Catalunya és també una comunitat, una regió, un país, una nació o un futur estat. El problema comença quan els polítics s'adonen que entre aquells que pensen que Catalunya és una comunitat o una regió, com a màxim, alguns –i encara no tots– estan disposats a acceptar que és també un país, mentre que per a aquells que diuen que Catalunya és una nació o un futur estat, acceptar que és també un país no és un acord de màxims, sinó de mínims. La solució, doncs, seria que tots els polítics acceptessin que Catalunya és un país, si no fos que al món hi ha també molts altres països. A la Catalunya del Nord hi ha, per exemple, el País de Fenolleda. I Andorra o la Vall d'Aran són també dos països del Pirineu. No ens va bé. Massa petits. I, a més, país és una paraula tan gastada que no ens serveix. N'hi hauria prou anant un xic cap al sud per comprovar in situ que hi ha llocs on aquesta paraula espanta. És per això que València pot ser una regió o una comunitat, però un país no. Res a veure amb el que passa, posem-hi, al País Basc, on tothom pot dir que és un país encara que se sigui amic íntim d'en Wert. Catalunya, mentrestant, continua essent un problema. Alguns historiadors benintencionats han recordat que, temps era temps, va ser un Principat. Dir-ne Principat podria ser una solució si no fos que també ho és Andorra (i encara, Astúries; però això, avui, en aquests dies post-9-N, als catalans ens agafa molt lluny). Ja veuen, doncs, que decidir-ho comença a ser complicat. Què podem ser? No ho sabem. I ho hauríem de resoldre perquè, com la gent, també els territoris en general són alguna cosa. Podria ser una vall, si no fos que a Catalunya també hi ha muntanyes (a la Cerdanya també n'hi ha, però sembla que això als cerdans no els amoïna). Últimament hi ha a qui se li ha acudit que, ja que no sabem què som, la solució és que ho triem entre tots. Però això no agrada a tothom. Agrada tan poc, de fet, que n'hi ha que han posat el crit al cel només de sentir-ho. “¿Com volen decidir el que són, si Catalunya és també casa meva?”, ens han dit. “Casa teva?”, hem dit. “Sí. I també vostra, la casa de tots”, ens han contestat. I és així com els catalans hem descobert que això és molt més gros, tan gros que ara també podem dir que Catalunya és un imperi sense ni tan sols voler-ho.