Hem guanyat!

És maco! A quarts de deu del matí de diumenge passat, a l'IES de Montilivi, a Girona –un lloc entre els centenars de centres, institucions, clubs, instituts, que oferiren el seu espai a l'organitzadora del complex acte de dipositar el poble les paperetes a les urnes–, rascava el col·lapse d'assistència, no pas perquè els novells voluntaris assistents de les urnes no actuessin amb rapidesa identificant els votants. Aquests eren els culpables, celebrant festivament l'esdeveniment, rient, aplaudint, fent-se fotografies a prop de les taules i passant-s'ho pipa. Veient-ho, feia l'efecte que el resultat de la mena de votació tenia poder executiu i que podia deixar neta i planxada una independència. Res d'això no passava, és clar. En realitat, el que vam fer diumenge passat va ser l'assaig d'un plebiscit d'autodeterminació. Vàrem plantar un arbust que creixerà i florirà aviat.

Una expressió molt sentida el 9-N va ser: “Passi el que passi, surti el resultat que vulgui, sigui molt favorable o no ho sigui, per a les nostres sabudes aspiracions, hem guanyat!” Ningú que no sigui del bàndol continuista podrà dir que no. El resultat és de bo a molt bo i, si els que no hi han acudit per por de no se sap què ho haguessin fet, el resultat hauria estat d'escàndol, visca, bombo i plateret. Europa, que ha seguit atenta tot el procés, des de la gestació amb les primeres declaracions dels líders polítics, desentrenats en qüestions com aquesta, fins a les manifestacions multitudinàries, polítiques o commemoratives, diaris i televisió, majoritàriament, han seguit de la vora el maremàgnum previ i el desenvolupament del diumenge. Deixant l'aspecte polític, que, de moment, restarà parat descansant d'una setmana anterior terrible, amb els fets i els no-fets de diumenge, Europa ha refermat l'opinió que –amb poques excepcions– té de Catalunya i els catalans. Un gran nombre d'enviats especials han deixat vistos i dits l'ordre, el civisme, l'exemplaritat dels líders i l'absoluta falta d'incidents greus en tot el territori. Catalunya ha fet un gran pas endavant en l'avaluació dels països europeus i d'altres.

M'agradaria poder dir quelcom agradable del govern i del partit que el sustenta i dels que li donen suport. Amenaces, to cada vegada més agre, anticipant-se al que creuen que els ha de dir Mas. Les seves dues cotorres cantores i Mariano han tornat al joc dels disbarats. El seu rosari de negatives i amenaces, el polifacètic Buenafuente, la nit de dimecres en el seu programa de La Sexta, En el aire, va contestar-lo sense paraules.

En acabar un diàleg lloant Rajoy –cosa rara–, la càmera l'enfocà en primer terme, assegut en una butaca. S'anà girant lentament i aixecant l'anca dreta, deixà anar un pet monumental, potent, llarg i estripat, sense alterar la seva cara seriosa. Quin pet, oh! Quin pet! És la definició més breu i encertada que s'ha fet d'una actitud política. Quin pet!