Keep calm
El dia de la marmota
Les eleccions del 25 de novembre
del 2012, en certa manera, ja van ser plebiscitàries. Es van convocar fruit de la gran manifestació que va col·lapsar el centre de Barcelona per la Diada d'aquell any i la suma dels partits que s'hi van presentar comprometent-se a convocar un referèndum van passar de 82 diputats a 87.
I aquest era el títol de la legislatura:
el compromís del govern de CiU amb el suport parlamentari d'ERC de fer que els ciutadans votessin, i això és el que vam fer diumenge passat. No com hauríem volgut, però ja ens vam fer càrrec de la situació i vam acceptar que aquell procés participatiu valia com a consulta. Feina feta, missió acomplerta.
Ara toca tornar a encetar una nova
legislatura, i la sensació de dia de la marmota és inevitable cada vegada que el president Mas diu que el següent pas ara és fer un referèndum “de veritat”, i envia una carta a Rajoy demanant permís.
És innegable que després dels magnífics resultats del 9-N el president Mas està legitimat per fer qualsevol proposta política, però si de debò vol escoltar el que van dir les urnes diumenge no pot interpretar que els electors demanéssim tornar a començar un procés de negociació amb Madrid per poder votar “de veritat”. Això seria recular a
la casella del novembre del 2012.
Aquests dos anys han servit de molt: per saber que des de Madrid la resposta a tot és i serà no i han servit per esgotar impecablement tots els passos per carregar-nos de legitimitat davant del món. Ja ho tenim, això, no cal repetir-ho. El 9-N havia de servir per tancar una etapa, no per reiniciar un bucle. El programa electoral de les properes eleccions plebiscitàries, sigui amb llista conjunta o separada, hauria de deixar clar que sortirem del marc legal espanyol. Qualsevol altra proposta serà tornar al dia de la marmota a
la catalana, i en forma de malson.