la crònica
Trobades a El Claustre
L'expresident i la Marta havien vingut com senzills ciutadans
No sé si ara us he de parlar de dos amics artistes olotins amb reconeixement internacional que s'han plantat amb la seva obra a la galeria El Claustre, al mig del carrer Nou. Ella escultora, ell pintor: Rosa Serra i Xavier Carbonell. Tenen moltes coses en comú. Jo en destacaria la decidida aposta per la sinceritat, l'honestedat, l'exigència i la professionalitat. Feina ben feta, la que no té fronteres segons el president Pujol. Sense cridòria ni dramatisme. Potser m'hauria d'aturar en un moment de la presentació que va fer en Joan Domènech, detallada, precisa, completa, dels dos artistes. Un moment especial. Tenia a la meva dreta un quadre d'en Xavier, un paisatge enterbolit per la boirina. Veia al fons una clapa de pollancres hivernals, enfredorits, fent costat a la petita masia aclofada pels anys. Un cant d'enyorament, una tristesa suau, potser l'espera llarga però il·lusionada dels primers brots de verd que la crosta terrosa ens promet. Entre el quadre i jo, el perfil retallat de Marta Ferrusola, atenta i seriosa, aparentment endurida. Si hagués gosat, hauria servat per sempre aquella imatge al xip fotogràfic del telèfon. Com que no va ser així, us heu de conformar amb la pobresa de la meva veu relatant el record fugisser de l'instant.
L'expresident i la Marta havien vingut, com senzills ciutadans, a fer costat als amics pintors i a l'amic galerista. L'exposició que s'inaugurava divendres passat és singular: segons va confessar la Rosa, és la primera que fan junts. Amb la Rosa feia anys que no ens vèiem. No li coneixia l'agosarat camí cap al color que han fet les seves figures. Color contundent, expressiu, inesperat, que afegeix intensitat al dolç modelatge de les seves mans, après o heretat del mestre Lluís Curós, al que fa tants anys estimava com una filla i del que tenia cura com una mare. En puc donar testimoni.
A l'hora del piscolabis, repassant les peces exposades tot estirant les cames, vaig coincidir amb Jordi Pujol. Em va conèixer, però no va trobar el meu nom al registre proverbialment inesgotable de la seva memòria. Feia molts anys que no ens vèiem. Si li hagués deixat temps potser li hauria vingut al cap el seu primer viatge a Roma com a president de Catalunya per visitar el papa Wojtyla i regalar-li la Gran Enciclopèdia Catalana. O potser una entrevista que li vaig fer al jardí de Roca Junyent al Port de la Selva, algun dinar a la Casa dels Canonges... Vés a saber. Divendres jo el vaig tractar en tot moment de president. Parlàrem de la situació política del país. És difícil, però ens en podem sortir, vaig aventurar. Ell va dir que sí, però que en Mas havia de ser valent i aguantar... Estava relaxat, còmode, emmarcat per les teles tènues i suggeridores d'en Xavier i la manyaga feminitat de les escultures de la Rosa.
