L'espera catalana

L'estultícia del govern espanyol tractant la situació catalana i la seva incapacitat per anar més enllà de la negativa a tot, tancant les portes de sortida pot fer oblidar que, simultàniament, el PP no sols no vol anar endavant, sinó que, clarament, ja fa temps que ens ha dut ben enrere. En són bons exemples l'incompliment d'una llei orgànica de l'Estat com l'addicional 3a de l'Estatut, pertanyent al bloc constitucional, relativa a la inversió pública en infraestructures; la regressió desfermada en la política educativa, cultural i lingüística del ministre Wert; la negativa del ministre Montoro a negociar un sistema de finançament més raonable per a una Catalunya que vulgui quedar-se a Espanya; el rebuig a qualsevol modificació constitucional que permeti una mica més d'aire per a respirar i la querella contra el president, la vicepresidenta i la consellera, per haver fet i permès, exactament, allò que també vam fer i ens vam permetre dos milions llargs de catalans. O bé l'índex de toixesa de l'executiu espanyol s'ha enfilat fins als cims més abruptes –circumstància no gens bandejable– o bé es tracta d'una simple tècnica negociadora. És a dir, des del seu punt de vista, és qüestió de retrocedir per tal que, si arribat el cas cal seure a taula i negociar alguna cosa, simplement tornant a la situació anterior, refent el camí reculat, ja farà tot l'efecte que, en realitat, s'ha avançat, gràcies al fet que l'Estat, finalment, ha cedit en algunes coses. Si així fos, la part catalana se suposa que també hauria de cedir i, si no ho fes, seria ella qui, davant l'opinió publica de dins i de fora, apareixeria com a immobilista. És a dir, roda el món i torna al Born. Res, tot igual com sempre i sense novetat al front, perquè res no es belluga, ni es bellugarà. Sincerament, no els faig tan sagaços, perquè històricament sempre els ha pogut més l'estómac que el cervell, però millor no descartar cap escenari.

Així les coses, què pot esperar Catalunya? Qui pot esperar? Quan? Constatat el pa que s'hi dóna, a can PP, hi ha el PSOE, el partit de la retòrica federalista que, quan ha governat, i ho ha fet durant dècades, no ha federalitzat absolutament res. Aquest ens remet a una futura modificació del marc constitucional, sense arribar mai a precisar-ne els detalls de canvi federal real, més enllà de la faramalla purament estètica i superficial sense tocar, però, el moll de l'os que seria la plurinacionalitat de l'Estat amb totes les seves conseqüències i, doncs, la territorialització veritable del poder en tots els àmbits. Fins i tot en aquest cas, un canvi constitucional requeriria el concurs del PP per a fer-lo segons els requisits legals que estableix la mateixa Constitució. Via morta, doncs, carreró sense sortida, que l'únic que fa és retardar en el temps una decisió que, finalment, acabarà arribant. La via PSOE, la tercera via federal de certa esquerra catalana, i la confederal de Duran Lleida, són impossibles perquè no tenen a les Corts Espanyoles la majoria suficient per a aprovar-les. I, ara, Podemos, és clar. Suposant-li els millors resultats i un xic més d'informació sobre el seu projecte, té el mateix problema de base: es tracta d'una opció que necessita el concurs d'altres per a obtenir la majoria requerida per a una modificació constitucional.

El procés que hem començat no s'aturarà, tot esperant que, un dia, en un futur indeterminat, algú decideixi unes altres regles del joc per a nosaltres. Estem ja en una altra dimensió. El canvi en qüestió potser poden plantejar-se'l per al que quedi d'Espanya, un cop Catalunya ja no hi sigui. Perquè nosaltres ja no esperem com viure millor a Espanya, sinó com viure millor al món com a país lliure. Ja no es tracta, doncs, que algú pensi que esperem que, d'ara endavant, ens governin millor, perquè, justament, l'únic que esperem és que deixin de governar-nos.