Comparació

De manera que d'aquí uns dies
tindrem el senyor Mariano Rajoy per aquí disposat a explicar no se sap ben bé què. Si és per dir que ni pot ni vol reformar la Constitució, que ni pot ni vol que els catalans expressin la seva opinió i que marxar d'Espanya és poc
menys que exposar-se a les set plagues d'Egipte –enviades des de Madrid, és clar– ja es pot estalviar el
viatge.

Potser sí que Rajoy s'ha cregut allò que van repetint alguns: que els catalans que es van abstenir el 9 de novembre eren antiindependentistes i que, per tant, s'aixoplugaven sota el paraigua del PP. Si això fos cert, la seva formació no tindria la migrada presència que té al nostre Parlament. Però vaja, somiar és gratis i no seré jo qui abarateixi el somni al senyor Rajoy.

El que m'interessa de debò, doncs, és quins són els arguments que pot exposar Rajoy, a banda dels de sempre –l'amenaça i la por– per convèncer els catalans que no marxem d'Espanya. Si jo fos optimista diria que el fet que Rajoy comenci a parlar d'aquesta qüestió és, en realitat, l'inici de la campanya d'Espanya en favor del no. És a dir, que som a prop d'una autorització d'un altre referèndum consultiu sobre el que volem els catalans que sigui el nostre país en el futur. Si Rajoy fes aquest gest els seus se'l cruspirien en l'avió de tornada a Madrid, de manera que no crec que aquesta sigui la intenció de l'il·lustre estadista. Ja ho diuen: un pessimista és un optimista ben informat.

Rajoy té al darrere la força i els recursos de l'Estat. I per tant, tornarà a caure en allò que Miguel de Unamuno va criticar davant un selecte auditori de franquistes: “Venceréis, pero no convenceréis.” Potser a vostès els pot semblar una exageració posar Rajoy en aquest context. Però si alguns del PP ens comparen amb els nazis, no veig per què jo no els puc comparar amb els franquistes. Règim que, per cert, crec que el PP encara no ha condemnat.