Plegats o separats?
La conferència que el president de la Generalitat farà dimarts vinent ha alçat moltes expectatives. No debades. Artur Mas ha insinuat un gir sobtat de timó, en el joc de metàfores recurrent que tant s'estima de fer. Fa només unes setmanes Mas no preveia avançar les eleccions si no era com a conseqüència d'un acord amb Esquerra que li permetés presentar una llista “de país”. Ara això ha canviat. La consulta del 9 de novembre li ha donat aire i ales. Tot fa pensar que el líder de Convergència Democràtica se sent amb prou força per intentar-ho sol. Les enquestes, fins i tot les d'abans del 9 de novembre, donen de nou a Convergència la majoria en unes eleccions al Parlament.
Vist així, que és com ho veuen alguns, la maniobra seria exactament partidista. Egoista. Però fem un esforç en aquests temps de descrèdit de la política i atribuïm a Mas, a més d'un interès personal, una sana preocupació també nacional. El 9 de novembre el president de la Generalitat va complir el seu principal compromís electoral. El procés de transició nacional, doncs, en expressió d'ell mateix, quedaria ara aturat si Artur Mas mantingués la intenció d'exhaurir la legislatura. Encara més. Quedaria compromès sense el suport d'Esquerra i en mans, per exemple i per exclusió de tots els altres candidats a soci parlamentari, del PSC.
Perquè el procés superi la darrera etapa, perquè pugui conduir el país a un dret a decidir decisiu i vinculant, doncs, cal tancar-la i obrir-ne una de nova. Artur Mas ha decidit fer-ho en el moment que li resulta més propici. En interès propi, potser, però també, concedim-li-ho, en interès general.
Hi ha un altre element que també hi pot haver pesat, en aquesta decisió. La irrupció de Podemos s'ha convertit en un fenomen. A Espanya, però també a Catalunya. Les darreres enquestes el situen com a tercera força política al Parlament. La proposta d'un Estat independent ha estat fins ara en aquest país l'únic projecte capaç de suscitar il·lusions consistents. Ni el federalisme gasós del PSOE ni l'unionisme rampant del PP havien activat simpaties massives i palpables. Ara pot fer-ho Podemos. Encara que el partit que lidera Pablo Iglesias s'ha mostrat fervorós partidari del dret a decidir com una de les pedres angulars de la nova política que reclama, l'entusiasme esdevé escepticisme o hostilitat quan aquest dret s'aplica a qüestions nacionals i no socials. Podemos, doncs, podria aigualir el sobiranisme i decantar la majoria al Parlament a favor del bloc unionista.
Dimarts vinent el president de la Generalitat explicarà la seva proposta per a la nova etapa que ara s'encetarà. Una proposta que inclourà eleccions avançades i una llista que superi les sigles i que faci confluir dirigents polítics partidaris de la independència. Al costat de personalitats representatives de molts altres àmbits de la vida dita civil. Al mateix temps fixarà com a línies estratègiques les que ha marcat el Consell Assessor de la Transició Nacional.
Alguns dies més tard, el 2 de desembre, serà Oriol Junqueras qui s'explicarà i qui farà també una crida a la unitat política i civil. Les coincidències seran nombroses, però una discrepància substancial separarà els dos líders. Mentre que Mas proposarà la confluència en una llista unitària, més enllà dels partits, Junqueras mantindrà el joc en el tauler de les sigles. La seva candidatura serà inequívocament d'Esquerra Republicana, tot i que incorporarà també independents d'una alta càrrega simbòlica. Junqueras demanarà, ja ho ha fet, que les diferents opcions quedin lligades amb un lema unificador i insistirà en la necessitat de “concentrar-se” després de les eleccions.
Les raons que addueixen l'un i l'altre poden ser igualment legítimes i creïbles, però la gran consideració ha de ser una altra. Apamant la irrupció de Podemos com a amalgama engrescadora, una llista unitària pot garantir més la majoria absoluta que dues llistes separades. Encara més. L'independentisme es pot permetre el risc de perdre un dels seus dos grans líders com a conseqüència d'una derrota electoral?
